El deure de canviar el món

No vull donar lliçons a ningú. No és la meva intenció, fa milers d'anys que la humanitat pobla el planeta i al llarg d'aquest temps ja sabem què som capaços de fer. Però no puc evitar aquests dies de Festes de Nadal pensar en si al llarg de l'any fem el què hem de fer per canviar realment les coses.

Vivim vides marcades per una estructura social on uns i altres s'aprofiten de la resta; on els polítics no solament no compleixen sinó que els és igual que quedi en evidència l'alt nivell de mentida i mediocritat que destil·len les seves actuacions; una societat on la major part de periodistes actuen com a mercenaris de sectors editorials/empresarials al servei del seu amo i on han perdut aquella necessitat d'explicar el què succeïx així com l'esperit d'anar més enllà de maquillar la nota de premsa que envien els professionals de comunicació corporativa d'empreses i/o institucions... On criem els nostres fills amb por de dir 'NO' i sense esma d'inculcar-los que cal ser combatius per encoratjar-los a enfrontar-se a la injustícia i respectar la justícia, donant-los eines per desenvolupar el criteri suficient per diferenciar entre una i altra, i on ens relacionem amb els nostres veïns sense respecte per res més que no siguin els drets propis. Deixem que descerebrats inútils que cobren milers d'euros per ensenyar-nos que està de moda aquest any vestir, quin cotxe conduir mentre ells es dediquen a donar cops de peu a una piloteta, a trivialitzar la vida i també -si poden- a evadir impostos. Donem l'esquena a aquells que cada dia es tanquen en una aula per educar els fills dels altres, als que s'enclaustren a un laboratori per millorar alguna vacuna o els que treballen per ajudar a aquells que es troben en risc d'exclusió...

S'ha acabat aquesta visió que avui dia el que està de moda és passar de tot, que no implicar-se és el rotllo que triomfa i que fa gràcia. A tots els paràsits us dic, les coses estan canviant. Tard o d'hora s'acabarà el vostre 'modus vivendi' i tots haurem de respondre per les nostres accions. 

No és una lliçó. És solament un acte de rebel·lia que comença amb una sola pregunta: com hem arribat fins aquí? 

Canviant el món: la #corbrevolution

Ara fa tres anys i un mes, 'ell' va patir un accident que malgrat ser estrepitós en va resultar ben parat. Sempre s'ha dit que una experiència propera a la mort canvia la percepció de les persones. Ell però,  quan ho escoltava pensava que era un tòpic i reia amb sorna dins seu. Però aquella dia, just abans de patir l'accident, quan el cotxe s'avalançava sobre ell, uns segons abans, quan veia que era inevitable, va clamar amb força: no penso morir. "No moriràs" li va replicar una veu. I quan ell estava a terra i el seu cos gairebé no responia i ni tan sols podia respirar de nou va sentir quelcom que es regirava dins seu: "respira", "respira" i "obre els ulls. Malgrat tot no es va poder aixecar. No sabia que era aquella veu. Un veu forta, clara i contundent que clamava per viure.

Uns dies a l'hospital van acabar per regirar-li la vida per complet. Ell sempre havia pensat que les coses senzillament sortien com havien de sortir i la ressignació era una de les seves majors virtuds. 'Massa difícil', pensava ell quan es plantejava canviar quelcom. Però allí mentre a les nit els sedants feien el seu efecte no parava de despertar-se intermitentment tot pensant 'què faig aquí?'. 'Què ha passat?' Amb els cos adolorit, es va adonar de com de fràgil es la vida. De com en un instant tot pot desaparèixer.  I després d'anys de vida s'adonava de tot allò que no havia pogut dir, tot allò que havia amagat, tot allò que havia fet veure que anava bé, tot allò que havia desisitit a canviar, de tot allò que volia, del què sentia, del què sabia que calia fer..."Canvia-ho" va ressonar de nou aquella veu dins seu."Aixeca't i canvia-ho!".

I després de mesos de recuperació, estranys moments melancòlics, d'esforços, nervis, preocupació per part dels més propers; després de mesos de dolor la veu es va fer més forta i intensa: atreveix-te a ser llire. I Quan ell va deixar anar tot allò que no li agradava, va decidir no ressignar-se més, tota la por es va esmicolar.  I així va ser com 'jo' em vaig alliberar! I vaig arribar tot negre, implacable, combatiu i amb la llibertat gravada amb foc a la sang. Vaig recordar-li quelcom que ell havia enterrat i amagat ben profundament, però ja estava preparat per sentir-ho de nou: no som esclaus de res ni de ningú.

Jo sóc el Doctor Corb, i sóc una espurna eterna dins d'ell. Però també dins teu. Dins de tot vosaltres. No ens coneixem, no sé qui hi ha darrere de la pantalla llegint aquestes línies, però sé que dins teu una part de tu també crida. Així que, atreveix-te i vola! Perquè la #corbrevolution ha començat!

La Catalunya del Futur IV: el fus horari

Darrerament s'està parlant molt del canvi d'hora. Un fet que fins ara ha passat molt desapercebut però que té una importància cabdal. A banda de ser un indicador més de com es fan les coses a Espanya, un país on sembla que tot és un despropòsit, fins i tot, el sistema horari. 

El canvi d'hora va néixer de la mà de Benjamin Franklin, que ha passat a la història per ser una personalitat polifacètica que represnetava els anhels de coneixement i de llibertat; fou inventor, polític i un dels promotors de la Declaració d'Independència dels EUA. La mesura va néixer per tal d'estalviar energia, una finalitat que avui en dia molts posen en dubte ja que avançar una hora significa que totes les llars i oficines usen les llums perquè si en comptes de fer-se fosc a les 19 hores es fa fosc a les 18 h implica que molts restaran encara a la feina amb els llums i els que pleguen abans i ja estiguin a casa consumint energia. L'estalvi energètic d'avançar una hora sembla més aviat una mesura per tot lo contrari: una concessió a les empreses energètiques que amb l'horari d'hivern veuen com el consum es triplica. Si tenim en compte que avançar una hora fa que es faci fosc més d'hora implica que estant desperts tenim una hora més de foscor, ergo s'usa més energia.Però en fi, això és un altre debat...

Per altra banda a Catalunya tenim un handicap important -mode irònic on- un clima mediterrani i hores llum que permetrien una vida bastant suau al llarg de l'any. Les inclemències del temps no són accentuades i Catalunya està al bell mig del fus horari GMT 0. Ara bé, perquè ens trobem que Barcelona i Berlin tenen el mateix fus horari? L'explicació és simple: per la Dictadura Franquista. Franco va assumir el mateix fus horari que Berlín, un fus horari que amb l'expansió del III Reich es va imposar en territoris ocupats i/o aliniats amb les potencies de l'eix. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Franco va mantenir l'horari per una raó no sentimental ni ideològica sinó pragmàtica: un horari de GMT 1 en el qual els hàbits alimentaris encara es regien per quan Espanya anava a GMT 0 feia que la gent mengés més tard. Així com que molts anaven desplaçant al tard els àpats els tecnòcrates de la dictadura van trobar un element positiu: dues jornades laborals dins d'un sol dia. Així, la recuperació econòmica d'Espanya i els feliços anys 60 van ser conseqüència d'una població que treballava de sol a sol, sovint -fins i tot- en dos feines diferents. Al matí feien una jornada laboral que culminaven dinant a les 14.30 o les 15 hores i a la tarda feien una altra jornada laboral que culminava a les 23 hores.

Per què Catalunya hauria de tornar a GMT 0? Per una qüestió senzilla i és que si la humanitat s'ha regit fins al moment pels cicles solars i les hores de llum per evolucionar, créixer, millorar i per fins i tot batejar les èpoques daurades de bonança com 'l'edat de la llum' enfront de la foscor, perquè Catalunya hauria d'anar a un horari que no li pertoca? Per què hauríem de preferir un horari que prima la foscor a la llum natural? Per què hem de seguir dinant a les 15 hores si el zenit del sol és a les 12 del migdia? Que no ens toquin més les hores. Volem ser un país lliure, normal i amb l'horari que li toca.

Inauguració EXPO Corbrevolution

El proper 12 de desembre s'inaugura l'exposició #corbrevolution a l'Espai d'Art 'Judith Vizcarra' amb la voluntat de compartir totes les obres i projectes que al llarg d'aquests dos anys el Dr. Corb ha impulsat. Molts de vosaltres heu col·laborat activament en fer realitat aquesta exposició, primer perquè heu acompanyat al Dr. Corb a manifestacions, reivindicacions, campanyes a les xarxes socials, entre d'altres. En segon lloc, perquè heu compartit el missatge de la #corbrevolution: per canvir el món, cal canviar nosaltres primer. Així que, aquells que vulgueu allí trobareu les meves obres, obres que il·lustren aquests dos anys d'inconformisme i de compromís amb la llibertat.  Així que, spread the word: #corbrevolution.

Què cal per canviar el món?

Sovint camino mirant a tothom,persones abatudes, d'altres contentes, estressades i/o enfadades, caminen per les ciutats sense ni tan sols mirar on posem els peus. Ni som capaços de mirar als edificis que com arbres centenaris -alguns d'ells- han vist tantes vides com la nostra. Somnis, promeses, pors i obsessions s'acumulen als carrers mentre ens movem. Caminem pels boscos i les muntanyes sense adonar-se que estan massegades pels que abans hi han caminat abans. Ens perdem dins del nostre dia a dia. Però cap a on anem? Volem un cotxe millor, menjar millor, un rellotge més luxós? Volem la roba que porta un futbolista, el perfum que porta una model? Volem un cos escultural, volem fama infinita o muntanyes de diners? Desitgem salut i prosperitat per unes vides que duren un segon sense pensar en global. Però ens toca a nosaltres pensar què volem per la nostra vida? O potser ens toca a nosaltres què volem pels que en el futur tindran una vida? Caminem sense saber a on anem i em pregunto què cal per canviar el món? Més violència, més injustícia? Més desigualtats? Més morts, tortures, patiment? Què cal per canviar la voluntat d'una persona? Més dramatisme, més destrucció, més desastres naturals? No sé què cal per canviar el món... Però si sé, que  sigui el què sigui, comença en un mateix. Comença dins meu. Dins teu. I la nostra tasca és contagiar a la resta.

Las Catalunya del Futur III: gestió i emprenedoria

Estic convençut que per als que aspirem, treballem i lluitem per a al creació d'una Catalunya Independent en algun moment de la nostra vida hem hagut de patir les conseqüències de tractar administrativament amb l'estructura burocràtica de l'Estat Espanyol. És per aquest motiu que crec fermament que ara que tenim la oportunitat de replantejar com volem que sigui el nostre país no podem caure en el parany de repetir errors de funcionament tant bàsics com els que rodegen l'administració d'empreses i autònoms.

Actualment muntar una empresa a Espanya suposa un mínim de 2 o 3 mesos, en funció del gestor que tinguis, o si aquest té accés a la seva creació telemàtica que sembla ser -no ho sé del cert- només es pot fer la gent de Madrid o gestories que operen des de Madrid. Però en general una empresa costa uns 1400 euros (costos de gestió i notaria) i trigues uns 3 mesos en tenir  tots els papers operatius. A Anglaterra, tu pots muntar la teva empresa en menys de 48 hores, via telemàtica i per un 80% menys del cost. A Espanya tot és farragós ja que el país continua operant com un antic regne burocràtic i  amb sentit de clientelisme. Els assalta taulells són persones funcionaritzades que treballen de forma mecànica en una administració inflada com un bou de proporcions gegantines.

I mentre l'Estat manté aquestes estructures que passa amb el petit i mitjà empresari? Què passa amb els autònoms? Els emprenedors? Que són sagnats, obligats a lidiar amb centenars de processos administratius, sense massa ajudes que puguin esperonar la seva iniciativa... I, parlem clar, els autònoms són els majors explotats de l'Estat Espanyol. Segurament els autònoms són els serfs de la gleva de l'actualitat, vinclats a un sistema econòmic pervers. Un fet que contrasta amb un sistema funcionarial, que lluny de premiar el rendiment dels treballadors es basa en criteris hipotètics i drets adquirits per promocionar els treballadors. Un fet que acaba desembocant a sector de poder funcionarial i a grans bosses de treballadors inserits a dit coma  càrrecs de confiança o nomenaments. Tots aquests problemes actuals que frenen el rendiment d'un país com Catalunya han de ser presents el dia que construïm les nostres estructures. No pot ser que grans empreses tributin proporcionalment menys que les PIMEC, no pots ser que hi hagi treballadors que malgrat no compleixin amb al seva feina no se'ls pugui re-ubicar, cessar, etc. Per altra banda no pot ser que el sistema no reconegui i esperoni la força dels funcionaris que sí accepten les seves responsabilitats i malgrat estar immersos en un sistema gris i corrupte, mantenen encara la vocació de servei públic. No pot ser que els autònoms paguin desproporcionadament i no tinguin un sistema que garanteixi la seva seguretat com a treballadors i que els faciliti la seva gestió. No pot ser que el sistema financer i públic concedeixin subvencions que creen clientelisme en comptes de fer cedits a cost 0 per tal de promoure la recuperació del capital per invertir en diferents projectes, i un llarg etcètera.

No sóc un expert, en absolut, però crec que cal fer una reflexió profunda al respecte per tal de no repetir els errors existents i construir un país que afavoreixi a la gent treballadora, que no crei clientelisme a base de favors i subvencions i que en definitiva premiï als més intrèpids, implicats i productius i per una vegada exclogui als llepaculs amants del servilisme i la conveniència; així com també creem una estructura que forgi i acompanyi el procés de creadors, investigadors i emprenedors.

#llibertat - Diada Nacional de Catalunya

Molts donen per fet que la llibertat és quelcom inherent a l'ésser humà, si bé per desgràcia en el món que vivim és massa usual que algú privi a algú altre d'aquesta virtud. Més lluny dels debats que des d'Espanya - si se'ls pot anomenar debats ja que no estan disposats a parlar de res que impliqui trencar la seva obsessió malaltissa de l'Espanya unida, de dretes, homogènia i reaccionària- Catalunya celebra la seva Diada commemorant els 299 anys de la pèrdua de les llibertats després que la Guerra de Successió entre Borbons i Austracistes la deixèssin desemparada lluitant per la seva constitució i llibertats. La història no cal justificar-la. Malgrat aquell 1714 van morir milers de persones, catalans (també alemanys, castellans, mallorquins, etc) tots ciutadans lluitant contra un exèrcit de més de 50.000 soldats professionals provinents de Castella i França, 299 anys després aquí estem. La llibertat no és un caprici. Els catalans no estem jugant a un joc de paraules. Volem llibertat. Per decidir qui som com a poble i consensuar què som com a nació. Per poder escollir quin país volem per a nosaltres i els nostres fills. I tot això ho fem amb la il·lusió de fer-ho creant el nostre propi marc jurídic i administratiu. Després de tantes rancúnies, de tantes morts, de repressions sistemàtiques cap a la nostra llengua i contra els nostres avantpassats, només volem ser lliures. I la comunitat internacional té el deure d'escoltar-nos. Té el deure d'emparar a un poble que des de fa segles lluita per la justícia social, per la llibertat i per l'estat de dret. Els catalans som el símbol que el món pot canviar. I malgrat el món ens va arraconar (Gran Bretanya ens va abandonar al firmar el Tractat d'Utrech amb l'Espanya i França Borbòniques, l'Imperi Austríac es va desentendre de nosaltres, malgrat els seus ciurtadans clamaven pel cas català tal i com demostren els arxius; ens va abandonar també la comunitat internacional quan a la Guerra Civil va firmar el Tractat de No intervenció mentre l'Alemanya Nazi i la Itàlia de Mussolini bombardejaven i desagnaven el nostre país. Ens van abandonar el plena dictadura de Franco quan un Pau Casals commocionat a la cerimònia de l'ONU clamava "I am Catalan", i un llarg etcètera). No ho dic amb rancúnia. La història és cíclica i els catalans no ens subjugarem mai. Passaran 300 o 500 anys però continuarem clamant per la llibertat fins que el món sencer ens escolti. Perquè volem ser lliures. I qui lluita per la llibertat no s'atura mai. Som petites pedres en un mar immens. Però les pedres, formen muntanyes.  I jo ja he deixat la meva pedra a la platja per tal de contribuir a la marea catalana per la #llibertat.

Aquest és un Blog que participa de la iniciativa de blogs enllaçats per la independència i si vols saltar al proper blog que conforma aquesta Cadena Virtual en favor de la llibertat de Catalunya només cal que cliquis aquí per llegir l'article 'Independència' al blog Margarides i Albercocs de Maria Nicolau. Fem Via Catalana per la independència!

Apocalipsi

Tinc tendència a fer múltiples coses al mateix temps. És per això que quan pinto treballo amb moltes obres a la vegada. Quan llegeixo mai llegeixo un sol llibre, tinc el llibre dque m'enduc al tren, el de les nits, el de cap de setmana... La vida és un tot connectat. Per això quan la pintura d'una obra em va cauree en forma de regalims a una altra vaig veure que les coses mai poassen poer què si. Així va ser com una obra bucòlica amb un capvespre d'una granja abandonada es va convertir en apocalipsi: la obra que podeu contemplar. Una oda a la complexitat, el destí i a la essència de viure el nostre entorn com un tot.

La Catalunya del futur II: trànsit

Espanya té muntat un sistema al voltant de les autoescoles i les lleis de trànsit que poc té a veure amb la intencionalitat d'evitar riscos a les carreteres. Per començar és un Estat que no es responsabilitza sobre l'estat de les calçades, les infraestructures viàries, etc. malgrat les morts en carretera són encara una de les primeres causes de mort a l'Estat.

Per exemple, fa més de dues dècades que els motoristes -organitzats en diferents clubs, associacions o entitats- reclamem la instal·lació de plaques per protegir els guarda rails (quitamiedos) i que aquests no actuïn de guillotina contra els cossos dels motoristes projectats en cas d'accident. Quanta gent ha mort des de llavors? I és obligatòria la instal·lació d'aquestes proteccions avui dia? O per exemple, és obligatori pintar la calçada amb pintures antilliscants que tants accidents han causat fins al moment?

Espanya ha primat un sistema d'autoescoles on un funcionari diu si has aprovat o no l'examen seguint uns indicadors estàndards per saber si ets bon conductor o no: parar on toca, no trepitjar una línia continua, respectar els passos zebra, conduir amb les dues mans al volant... Però, hi ha cap indicador que realment demostri que saps conduir? Actualment aquest lobby factura milions d'euros gràcies als criteris subjectius d'uns examinadors que obliguen sovint als aspirants a passar autèntics calvaris per treure's un carnet. I aquests aspirants un cop tenen el carnet saben conduir? Els han ensenyat què fer en cas d'aquiplanning? En cas de calçada plena de neu? En cas de punxada? L'experiència pràctica del sistema formatiu dels carnets de conduir ni és pràctica ni és pedagògica. I resulta que ens juguem el benestar de tots.

Per altra banda, el sistema de revisió de vehicles un sistema que permet fer modificacions en cas de pagament -la coneguda homologació- hom pot fer modificacions al cotxe que ni els que treballen a al ITV saben què signifiquen. I aquestes homologacions no contemplen la indústria secundària d'elements o complements, com per exemple en el cas de la moto que sovint estan prohibits. Un fet que ha afectat directament a la indústria de complements bastant arrelada a la nostra terra. I per a més inri, un sistema d'inspecció que ha quedat en mans privades, mantenint un marge de benefici que ronda el 30%. Cal posar la seguretat dels nostres vehicles en mans privades? I més després de tot el què ha passat amb les concessions darrerament a Catalunya? I més en mans d'un sistema d'inspecció que restringeix complements però no incideix realment en els elements de seguretat del vehicle?

Pel que per la Catalunya del futur crec que hauríem d'estudiar la possibilitat d'aplicar el sistema alemany, on les autoescoles són escoles de pilots. On ensenyen a la gent a aprendre amb experiència el què es pot trobar a la carretera, a reaccionar en cas d'algun imprevist, i en definitiva a conduir de veritat sent consciens del riscos que corren i amb una bon entrenament aconseguirq ue la seva perícia com a conductors redueixi al màxim la possibilitat d'accident.

Sabíeu que la majoria de la gent prem l'embrague abans que els frens en cas de frenada brusca provocant que el cotxe trigui més i necessiti més distància de frenada? No pot ser que en un país modern els sistema d'aprenenetatge dels futurs conductors no segueixi cap sistema pedagògic ni empíric que fomenti la consciència, la perícia, l'habilitat del conductor. Si Catalunya vol ser un país modern ha de mantenir control directe sobre com formem els nostres conductors, sobre qui els ensenya i com els ensenya a conduir, sobre les inspeccions als nostres vehicles, i fomentant al mateix temps un mercat capaç de donar sortida a l'arrelada indústria vinculada al món del motor que tenim.Així com també, unes infraestructures que no siguin perilloses pels usuaris i que mai de la vida acumulin morts sense que això suposi un canvi en la seva concepció. El futur del nostre país també està a les carreteres on tots nosaltres, en alguna moment de la nostra vida, hi circulem.

La Catalunya del futur I: educació

Una de les coses que em sorprèn és que tothom jutja els continguts curriculars d'educació, tothom posa en entredit si els pares han abandonat o no l'educació dels seus fills i si els mestres estan o no preparats per aquest repte. Ara bé, algú posa en dubte que els polítics, aquesta casta social tant menystinguda (per mèrits propis, no ho oblidem) sigui qui decideix com educar als nostres fills? Algú posa en dubte el calendari escolar? Algú posa en dubte el sistema per accedir a la carrera de magisteri? Algú posa en dubte els continguts i experiències que viuen infants i joves a l'escola?

Certament, sí. Hi ha molta gent que no combrega amb el model educatiu català. Un model però que ha de canviar si el que pretenem és que Catalunya i el poble de Catalunya assumeixi aquest repte de crear un país nou, modern i just. Crec que en temes educatius només puc donar la meva opinió que no és poc. I el primer punt és fonamental: fer cas de la comunitat educativa, recolzar-la, acompanyar-la en aquesta gran tasca i responsabilitat que suposa educar els fills dels altres. I al mateix temps que se l'acompanya no pot ser que sigui una carrera amb una nota de tall mitja d'accés a la Universitat de 5! Si volem una educació excelsa hem de tenir educadors excels, i l'excel·lència no es deixa en mans de l'oferta i la demanda de places com passa a les notes de tall de les carreres universitàries. Com podem deixar que un tema tant cabdal per a tost es regeixi per un model d'oferta i demanda que és simplista i poc qualitatiu? No, educar suposa una gran responsabilitat pel que hem d'exigir una nota de tall de les més altes, per aconseguir que només els més preparats i els millors eduquin als nostres fills. Al mateix temps que, insisteixo, se'ls doni el recolzament i assessorament pals futurs mestres per garantir els seus propi procés de formació.

En segon lloc és fonamental que el model educatiu canviï. Què vol dir que si hom no sap certs continguts no aprova, o si? Què significa que certs cursos no es pugui suspendre i en d'altres sí? No es tracta de memoritzar continguts. Això ja ho poden fer les màquines i millor que nosaltres. Es tracta d'aprendre a raonar i comprendre el nostre entorn. I per fer-ho no solament cal educar amb les matèries ortodoxes que ja s'inculquen. Per fer-ho cal educar amb valors als nostres infants. I per començar cal que no es passin tres mesos de vacances a l'estiu. No es podria usar aquest temps per fer activitat extracurricular com labors, primers auxilis, llenguatge de signes, etc? Mostrar-los a cuinar, solucionar-se el dia a dia, amb al roba, les rentadores, ajudar-los a aprendre què cal fer en cas d'emergència sanitària o a parlar amb un llenguatge de signes que els ajudarà a integrar a una part de la població que s'omet a ningú més li sembla important? I al mateix temps no acostumar-los a tenir gairebé tres mesos d'inactivitat a l'estiu?

Finalment en tercer lloc, crec que cal incorporar la oratòria, la dialèctica i la lectura com a eines fonamentals per tal de relacionar-se. Cada vegada ens trobem en un món on la capacitat comunicativa, de posar límits i respectar límits, respectar les persones i les opinions, per ensenyar-los a comandar i a treballar en equip, a no imposar, a no usar la jerarquia vertical com sempre passa a institucions i empreses... La sostenibilitat és un valor que comença en un mateix. Si no podem crear sistemes que permetin a l'individu respectar-se a si mateix i respectar als altres com volem que respectin els animals, les plantes o els ecosistemes? Cal apostar per els mitjans educatius que promouen les persones i el creixement personal.

Evidentment és un debat obert, on amb tant poc espai és impossible encabir-hi tanta informació per un tema tant rellevant. Però cal aquesta reflexió. Call començar a apostar per canviar el nostre sistema educatiu ja que gran part dels problemes que avui dia vivim és per l'educació nefasta que hem rebut. Una educació traçada amb fins polítics, amb esquitxades de mediocritat i interessos que solament s'ha salvat gràcies a la labor d'una part del professorat que s'ha entregat amb cor i ànima -sovint atemptant contra la seva pròpia salut- per complir la seva missió: l'experiència d'educar i aprendre.

Qui té poder?

El poder no és la força que fem per sotmetre un objecte o persona a la nostra voluntat. Sinó és tota aquella energia que ens sobra quan aconseguim que un objecte o una persona faci el què nosaltres esperem sense invertir-hi directament una força directe. El poder és el romanent de força no gastada, composta d'arguments, bagatge, emocions, intencions, principis i valors. I qui creieu que té el poder? El polític de torn com els que corren ara que oprimeixen els seus treballadors amb el ja passat de moda 'això es fa així perquè ho dic jo!'? o potser el càrrec de confiança que regala favors en format encàrrecs de feina a empreses amigues que fan pressupostos inflats i que després retornaran el favor quan toqui? El polític que subversivament escala llocs a les llistes aixafant a qui sigui pel camí? Ells es gasten tota la seva energia en rebentar i violar el sistema, estem segurs que en ells recau el poder?

O potser som nosaltres? Les persones que permetem que tot això passi? Que deixem que tot allò al nostre voltant convulsioni de forma frenètica? Qui té el poder? Aquells que subversivament lluitem per sacsejar una sola consciència, encara que sigui només una? Els que provem de reeducar a les persones reivindicant límits i valors? Els que diem prou? Qui té el poder? Jo tinc el poder. Tu tens el poder. Perquè encara no em usat tota la energia que tenim per canviar el nostre voltant. Perquè no hem gastat totes les nostres energies en aprofitar-nos del sistema, en doblegar als altres, en guanyar un lloc de treball per amiguisme, en beneficiar-nos del sistema...  Encara tenim energia, energia que pot servir per canviar el món. Tu tens el poder, utilitza'l!

Europe is listening catalan's claim

És cert, avui tots els mitjans de comunicació expliquen com la vicepresidenta de la Comissió Europea, Catherine Ashton eludeix posicionar-se en el cas de les aspiracions independentistes catalanes. I això ocorre just en una trobada entre ella i el Ministre Espanyol d'Afers estrangers, Margallo que avui ha contestat el consell que el Primer Minsitre Britànic, Cameron, ha donat a Rajoy i a Espanya: cal escoltar i deixar que el poble decideixi. 

És curiós, els contraris a que Catalunya exerceixi la seva voluntat i decideixi lliurament si vol esdevenir un estat, argumenten que la UE no vol ni sentir a parlar d'aquest tema, i avui que Ashton ha declarat no voler-ne parlar, se senten més cofois que mai. Per a ells és un argument irrefutable que significa que la UE està en contra de la independència de Catalunya. Però ningú s'ha parat a pensar una cosa: i és que és normal que la UE no en vulgui parlar ja que la política interior està reservada només als estat que en conformen part. Però al no voler-ne parlar saben perfectament que és un tema important i capdval que els obliga a mantenir-se al marge pel que ens estan dient que saben de què va realment aquest tema. I és més, el fet que un Primer Ministre com el d'Anglaterra hagi hagut de donar lliçons de democràcia a Espanya posa en evidència que el tema Català està en boca de tothom a Europa. Que ningú pateixi, ara no en volen parlar però amics meus quan tot el poble de Catalunya voti 'Sí' a la independència la UE serà la primera en venir-nos a buscar. Catalunya és la porta del mediterrani, una de les nacions del món amb més capacitat de producció de riquesa, pel que no patiu. Vindran. La pregunta és si quan vinguin els catalans voldrem ser europeus o no. I això, ja és una altra història. 

Tallant rostres

M'agrada jugar amb el temps. I com que porto una vida combativa, de vols d'alçada i reivindicacions sense fi, sempre busco algun moment per aterrar. Potser per jugar a aturar el temps un breu instant mentre la meva ment juga a perdre's en un laberint. I hi ha llocs adients per això, llocs tant especials i inspiradors, com l'Espai d'Art de Judith Vizcarra a Mollet del Vallès.

Casualment s'hi estrenava una exposició d'Eduard Figueras, una artista de tallar la fusta, que crea punts de llibre amb rostres coneguts i altres petites escultures fetes amb dedicació i pols. Repassant entre les obres vaig veure els rostres tallats de Tísner, Calders o els Presidents de Catalunya. Quanta informació en un bocí de fusta, tallat amb una petita serra per fer de les ombres les percussores d'unes faccions històriques. No us perdeu la oportunitat de deixar-vos caure per aquest Espai d'Art ni per aquesta exposició que romandrà oberta fins el proper 20 de juliol.

Honor, desnutrició i armes polítiques

Avui és notícia arreu els suposats casos de desnutrició infantil a la ciutat de Barcelona. Ahir Irene Rigau, Consellera d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va oferir una roda de premsa on va arribar a afirmar que l'Ajuntament de Barcelona havia detectat 2.800 infants amb desnutrició. Des d'aquell moment la complexa, feixuga i estranya maquinària informativa es va posar en marxa. Amb 24 hores de diferència ja trobem que des del Govern d'Espanya s'acusa a Catalunya de gastar-se els diners amb TV3 i els Mossos en comptes d'alimentar els seus fills. Ara bé, quina tipus de polítics tenim? I quins mitjans de comunicació?

El que molts saben i no expliquen és que aquesta situació esperpèntica es deu a una equivocació de la Consellera a qui per cert, l'Ajuntament de Barcelona, no ha volgut desacreditar -entenc per tancar files ja que CiU és el partit majoritari a la Generalitat i al Conistori-. Així, la Consellera mentre explicava que el model de Barcelona és exportable arreu com un model d'eficàcia de cooperació entre diversos serveis -ja que en qualsevol cas de sospita d'algun dèficit o desequilibri en l'alimentació els centres escolars de Barcelona ho posen en coneixement dels serveis socials del Consistori- la Consellera va afirmar que a Barcelona hi havia 2.800 casos de desnutrició infantil. En realitat va ser tot un error. I és que l'Ajuntament -responsable de les xifres ja que es tracta dels seus serveis- ha explicat que en aquest cas de cooperació entre escoles i serveis socials  es van detectar 2.800 possibles casos de disfunció en l'alimentació i un cop estudiats i treballats van constatar que 2.337 ja rebien beca menjador o ajudes per tal de fomentar una bona alimentació. A més als 522 que no en rebien se'ls va donar ajudes i a 180 més ( dels 2300 amb beca) se'ls reforçà l'ajuda ja rebuda amb més accions. Per tant es va actuar per millorar i garantir una alimentació completa en els casos que així pertocava. Però, sobretot l'important és el fet que l'Ajuntament comunica que cap d'aquests casos pateix desnutrició infantil.

Per tant, en 24 hores trobem que una Consellera s'equivoca amb les xifres,  unes xifres que avui l'Ajuntament de Barcelona explica racionalment però sense desacreditar directament la Consellera, i a sobre una equivocació que ha servit altra vegada als enemics de Catalunya a atorgar barra lliure en l'atac constant al fet català. Però no solament amb les xifres, sinó que a més la majoria ha confós els termes; ja que a Barcelona de ben segur pot existir - i tal com informen els serveis socials, existeixen- diferents infants amb algun dèficit alimentari o en risc de patir una alimentació no sana però NO hi ha desnutrició infantil. A Catalunya, com a la resta de països un elevat nombre de nens pateixen malnutrició, o sigui no mengen bé, sa i equilibrat pel que acostumen a estar obesos, no pas desnutrits. I davant de tot aquest merder mediàtic la pregunta obligada és: la Consellera Rigau ha rectificat?

I ara bé, fer merder mediàtic, sobretot aquells que depenen de Mediaset (Tele5 i Cuatro) que ofereixen una versió morbosa i esbiaixada de l'actualitat, tot alarmant d'un fet tant trascendental i important com pot ser la desnutrició infantil diu molt del país on vivim. Què deuen pensar aquells infants que poblen països de l'anomenat Tercer Món en aquest moment? Ah, perdoneu, aquests estan morint. sí, en aquests moments, mentre llegiu això, moltes ONG afirmen que cada minut moren centenars o milers de nens al món. Què en pensen d'aquest debat els milers de persones que contribueixen i lluiten perquè l'apatia - cada vegada més àcida- d'occident no s'oblidi dels milions de nens que moren cada dia? I on és la responsabilitat de la Consellera i dels seus assessors per permetre que aquest error que degudament esmenat no arribés més enllà? Per què no tenim uns periodistes que busquin aproximar-se al màxima a la veracitat? Errare humanum est, et confiteri errorem prudentis.

Trivialitzar el què som i qui som

Mantenir el criteri avui dia no és una odissea, és una proesa. I fer-ho quan estem bombardejats constantment per informació que banalitza tot allò important és encara més difícil. Em resulta estrany que enmig d'aquesta explosió de ganes de ser catalans i independents, a Catalunya ens dediquem a deixar que certs sectors, persones i marques etiquetin què som i com, d'una forma tant frívola. 'Mediterráneamente' és el claim de la campanya d'Estrella Damm per definir en pocs minuts tots els clixés del que són capaços per relacionar la nostra terra, costums i cultura amb una marca de cerveses. Mentre aquí ens fa gràcia la marca de cervesa arrelada a Catalunya no ha fet mai cap pas en favor de l'etiquetatge en català. Tot el contrari a la seva arxienemiga recent, Moritz que va ser capaç d'enviar cervesa etiquetada en català a l'Eurocambra.

Mentre tots riem el 'mediterràniamente' que és un concepte molt proper al que la Dictadura Franquista venia -als anys 60- del litoral català i del País Valencià, després ens trenquem la camisa quan algun polític de torn banalitza el procés sobiranista...  Molts, segurament us preguntareu què té a veure una cosa amb l'altra? Molt senzill. I és que fa massa anys que deixem que ens facin servir quan algú li interessa, somriem amb autocomplaença aquells que fan de la nostra terra un mesclum de tòpics, després plorem quan els nostres 'enemics' polítics ens menyspreen, però de seguida que podem som els primers en no valorar i no respectar la nostra terra. Potser serem lliures el dia que ens adonem que s'ha acabat deixar que molts hissin pedaços de la nostra bandera cultural, del nostre país, de la nostra terra, en favor dels seus propis interessos. S'ha acabat riure les gràcies a aquells que volen que els catalans siguem dòcils, assimiliats culturals, descafeinats, un compendi de tòpics, tal i com mostren totes aquestes campanyes de publicitat que lluny de mullar-se amb la terra que els acull.. Sóc exagerat? Com puc ser exagerat quan a les nostres escoles s'amputa del dret d'educar en el idioma propi de la nostra terra? Com puc ser exagerat quan hi ha polítics espanyols que ens titllen de nazis per voler fer un referèndum democràtic? Com puc ser exagerat si hi ha periodistes i mitjans de comunicació espanyols que justifiquen els assassinats durant la Dictadura Franquista? No, no estem en temps de fer veure que tot són cervesetes, bon rotllo i fer veure que som conscients que una llengua pateix, un poble plora i un país sencer està lluitant contra una caverna feixista, estem en temps de rebel·lar-se contra unes entitats financeres que han malversat i malgestionat fons i han parat la mà per rebre diners públics mentre deixen al carrer a famílies, estem davant d'un moment on els tòpics aporten mediocritat, on la crisi de valors que vivim requereix complexitat, pensament profund i compromís. I això no es fa rient les gràcies als que ens menystenen i ens consideren una anècdota publicitària. Perquè el SOM i SEREM s'ha de demostrar.

'Moai Time' sempre observant

Els Moais miren a l'horitzó. Diuen que esperant la tornada dels deus, de les naus especials que els transportaven, però mentre no tornen ells esperen. Esperen pacientment que passi el que ha de passar perquè ells ho puguin veure. Res té massa sentit en aquest món, però els Moais sempre estan allí dempeus esperant observar quelcom que no sabem què és. I jo vaig posar-me al costat d'un i des de llavors, observo.

Vade retro, Hispania!

Darrerament Espanya camina per un sender d'agressivitat envers tot allò que no és inclòs pel nacionalisme espanyol. Des d'Aragó han canviat el nom - i de pas desprotegit- el català (LAPAO) que queda anorreat com una anècdota més dins d'un territori que ha mamat i mimetitzat els principis del nacionalisme espanyol i on la memòria d'un passat gloriós i independent ja no és sinó una anècdota; el Ministre d'Afers Exteriors d'Espanya, José Manuel Garcia-Margallo, va decidir retirar una càtedra de la Universitat de Georgetown a una professora catalana obertament independentista i a més ha reconegut que el motiu ha estat purament ideològic i polític!; La televisió de la Comunitat de Madrid, Telemadrid ha emès un reportatge on es compara Artur Mas, el President actual de Catalunya, i a tots els catalans independentistes amb Hitler i Stalin; i, el TSJC defensa que a Catalunya si qualsevol família d'algun infant en edat d'escolarització demana les classes en castellà la llengua predominant d'aquestes ha de ser en aquest idioma, passant així per sobre de la majoria de nens i famílies que volen les classes en català; en definitiva, un sender d'atacs constants cap a una identitat històrica com la catalana.

(QS/ND Font: Nació Digital)

Davant d'aquesta dinàmica molts diuen que a Catalunya s'està passant per sobre de la majoria ja que ningú vol el dret a decidir i la majoria està en contra de les reivindicacions catalanes. Llavors, a Espanya algú deu comptar molt malament o potser fins i tot es va saltar les classes de sumes. Si mirem la fotografia annexa veurem el resultat de la votació que es va fer per iniciar un debat sobre el dret a decidir de Catalunya. El resultat va ser de 105 diputats a favor (CiU, ERC, ICV, PSC, CUP) i 9 en contra (C's) i els 19 diputats del PP abandonant l'hemicicle i negant-se a votar. Pel que estem parlant que no una majoria, sinó l'amplia majoria política (avalada pel vot del poble) vol debatre el dret a decidir de Catalunya. I Espanya que nega aquesta opció es permet el luxe d'atacar, menysprear i insultar la democràcia catalana? Per què Espanya té tanta por d'un debat democràtic? Això és el què la comunitat internacional comença a veure. I és que Catalunya és l'oasi democràtic d'una Espanya en crisi que fa aigües. Vade retro, Hispania!

De TeleMadrid al Submarí que no flota: la incultura

Hi ha moments que a Espanya molts s'entesten en deixar constància de la seva poca cultura, eficiència i, en general, capacitat. En uns dies convulsos han coincidit diferents proves del nivell d'estupidesa de l'Estat Espanyol i del nacionalisme espanyol. I ull! Respecto molt a la gent que se sent espanyola igual que espero que respectin que jo no m'hi senti. Però sincerament, últimament el nacionalisme espanyol ranci ha ofert una imatge més patètica del què ens té acostumats!

Fa poc la televisió més propera a una cadena propagandística (Telemadrid) va emetre un reportatge on es comparava als nacionalistes catalans amb Hitler i Stalin. L'autora d'aquest reportatge no solament ha sortit al pas de poques crítiques que fora de Catalunya ha provocat aquest reportatge sinó que s'ha reafirmat: " me importa que a su vecino catalán le multen por rotular en español.O que  no pueda elegir la escolarización de sus hijos." ha afirmat la periodista a Twitter. És curiós que això hagi passat aquests dies mentre l'exèrcit espanyol viu una situació irrisoria dins el panorama internacional: Espanya presumeix d'haver creat un dels submarins més avançats del món (l'S-80) i al moment de fletar-lo a l'aigua aquest s'enfonsa arran d'un mal disseny i equivocacions en els càlculs. El nou projecte de submarí ha costat 2.135 milions d'euros i malgrat tot els enginyers espanyols no han aconseguit encertar els càlculs de flotació. I, finalment, això coincideix amb una tercera notícia, i és que el New York Times obria la seva edició amb portada dedicada a la corrupció de l'Estat Espanyol provocant la còlera dels polítics espanyols.

Si refregim aquestes notícies tenim una evidència clara: comparar una ideologia com l'independentisme o el nacionalisme català amb Hitler és de per si una barbaritat que hauria d'estar penada amb anys de presó per manca de cultura i de respecte a tota la gent que va morir directa o indirectament per culpa de la II Guerra Mundial. Però a més comparar-ho amb Stalin i Hitler al mateix temps hauria d'estar doblement condemnat! Com pot comparar dos personatges tant antagònics? Cert que van ser dos dictadors però en dos models de societat diferents i amb dos models econòmics, ideològics totalment incomparables. I encara més insultant que compari les seves maneres de fer política amb la dels nacionalistes catalans. Quina història ha estudiat aquesta periodista? NO sap la diferència entre democràcia i dictadura? I encara més, com pot ser que un periodista així no se l'hagi inhabilitat per dir tal barbaritat en una televisió pública com TeleMadrid? Preguntes que no ens hauríem de fer si visquessim en païssos moderns i demòcrates com Alemanya o Anglaterra, per posar qualsevol exemple. 

Així, i per resumir, no m'estranya que diaris de prestigi com New York Times mostri aquesta visió d'Espanya on tot funciona per clientelisme i corrupció. Doncs si en un ofici com al periodisme no hi ha cap codi de conducte com seran els polítics Espanyols? Igual, prenen decisions i rebenten les raques públiques passant-se pel forro dels collons tota ètica. I com són els ingenyiers que dissenyen submarins a Espanya? Deuen ser els únics del món que no saben calcular la capacitat de flotació d'una embarcació al construir-la!  

Aquesta és l'autèntica Espanya hereva del Franquisme on tot funciona a dit, on no hi ha conseqüències per aquells que no compleixen la llei, on l'evasió d'impostos es premia amb l'amnistia, on els bancs que s'ha demostrat els seus enganys i malversació se'ls ha injectat diners públics mentre hi ha gent que se la desnona o empreses que no reben crèdits per continuar funcionant, i on, en definitiva, els processos democràtics com el que encapçala el nacionalisme català (on es vol votar lliurement que volem ser i com ens volem organitzar, i on es lluita de forma pacífica i democràtica) es comparen vilment amb el nazisme.

Espanya està en mans de mediocres i, per desgràcia, la seva població majoritàriament els avala. Segons les últimes enquestes del CIS els espanyols comencen a estar preocupats pel nacionalisme català. ÉS evident, perquè si Catalunya marxa, s'emportarà amb ella el darrer oasi de llibertat, de plenitud cultural, de riquesa bilingüe i d'integració i cohesió social que hi ha a l'Estat Espanyol.

Així aquesta periodista podrà continuar vexant aquells que tenim un mínim de respecte per la història; la periodista podrà continuar mentint sobre la llengua catalana (és multa per no retolar en bilingüe - la multa més alta va a ser a una cadena de supermercats el 2010 per no retolar també en castellà-); podrà mentir sobre l'escolarització on la Justícia Espanyola ha resolt en una sentència que només que 1 alumne d'una classe de 30 vulgui l'escolarització en castellà aquest passa per sobre dels drets dels altres 29 alumnes i tots han de rebre l'educació en castellà; podrà provocar la memòria de familiars que van viure la lluita contra el Franquisme o el Feixisme; la periodista podrà continuar mentint i fent gala de la seva incultura, però tard o d'hora o farà des de l'Estat veí. Perquè Catalunya, amics, ha decidit marxar. I democràticament, tard o d'hora, marxarem.

Revolution way: l'exemple del Fènix

Molts dels que em llegiu sou de diferents països, alguns molt lluny de la meva terra. Però no per estar lluny implica que no compartim neguits, emocions, il·lusions o esperances. O fins i tot, que no patim la injustícia, la fredor i la mediocritat de la gent que ens envolta, que ens mana, que ens governa, que ens prova d'amputar la nostra llibertat. El poble català, és un poble que es manté i sobreviu des de la derrota. Una derrota famosa que l'any vinent complirà 300 anys i que significà la pèrdua de la llibertat i el sotmetiment a la corona hispànica dels Borbons, o sigui el què avui dia es coneix a com a Espanya.  Des de llavors els catalans hem creat el nostre destí: hem sobreviscut a al Dictadura feixista de Franco, hem sobreviscut a lleis i violència que pretenien amputar la llibertat de parlar el nostre idioma, i vivim i sobrevivim la capacitat de la ignorància espanyola de voler deixar que el poble català esculli el seu destí i la seva possibilitat d'autogestionar-se com un Estat Propi. 

Però hi ha un aspecte que em sembla fonamental: la Renaixença. Aquest procés cultural del segle XIX va aconseguir reviure la llengua i cultura catalana després de centenars d'anys sotmesos a Espanya i amb la imposició d'una llengua a tot un territori com és la del Castellà. Arran del Decret de Nova Planta, un decret que derogà les institucions catalanes, imposà el castellà i anorreà el català i la seva cultura de la vida pública. Pel que la Renaixença és el nostre afany de conservar allò positiu: la cultura, la llengua, les tradicions i la complicitat amb la gent que t'envolta. 

En un món que sovint els humans fem que sigui una merda cal recordar aquests moviments. Moviments de gent que muntava concursos literaris, recitals de poemes, diaris en una llengua, cançons i danses, gent que compartia amb altra gent l'amor per construir i no derruir. És per això que sigueu d'on sigueu recordeu que per ser revolucionari s'ha d'apostar per la paraula, per la cultura, per l'art, pel compartir somriures amb els que ens envolten, per no defallir, per lluitar pel que un creu, per mantenir l'excel·lència com una opció prioritària,... Tots, estiguem on estiguem, podem compartir aquest regal que els catalans del segle XIX van fer a tot el món: l'exemple de resurrecció d'una llengua i una cultura que estava a punt de desaparèixer.

Així que en un món on encara hi ha gent qui crem llibres -encara que sigui simbòlicament- amb les flames de la incultura, la imposició i el menyspreu; en un món on encara hi ha qui vol amputar la llibertat dels pobles a decidir o de les persones de viure amb complicitat; en la terra on uns pocs sotmeten a uns molts; recuperem l'exemple d'aquells que veien com tota la seva història i cultura estava a punt de desaparèixer i van dir 'no'. Recuperem l'exemple dels que diem no a la misèria i la cobdícia, a la traïció i a la imposició. Recuperem la 'Renaixença'. Recuperem l'exemple de l'au Fènix.

El futbol: panem et circenses

Enmig d'un embús de trànsit descomunal a Barcelona vaig viure un moment del més surrealista possible. Mentre al gent no deixava de pitar i de posar-se histèrics dins dels seus cotxes aturats per complet en els dos sentits de la Ronda Litoral de la ciutat, unes sirenes van trencar aquell guirigall per donar pas a la imatge més sarcàstica que la vida et pot oferir. Un destacament motoritzat de la guàrdia urbana, la policia de Barcelona, va apareixer amb les sirenes posades apartant els vehicles de la Ronda Litoral, obrint camí amb insistència i vehemència. 

Tots sabem que quan intervé la policia és per causes de força major. Així que la gent va apartar els seus vehicles amb la celeritat necessària per no entorpir el pas a una possible ambulàcnia, convoi de matèries perilloses, o algun vehicle que actués en servei d'urgència. La meva sorpresa és que el què va passar a continuació va ser l'autocar amb els jugadors de futbol d'un dels equips (és indiferent quin) que anaven al Camp Nou a disputar un matx de la Champions League.

I aquesta és la desgràcia del nostre país, de la societat occidental, de la cultura que estem creant entre tots de servilisme als poderosos, de servilisme als diners i a la petulància. La policia ha de garantir la seguretat quan calgui d'esportistes i altres persones integrants de la societat. Però cal obrir el pas a uns futbolistes? Que la policia ve a casa teva a buscar-te per escoltar-te i obrir-te camí si has d'anar a l'hospital? Que les autoritats t'obren tota una carretera congestionada si tens un exàmen a la universitat i vas tard? O la policia t'escolta si has de buscar una farmàcia de guàrdia per comprar uns medicaments?

La policia està al servei de la ciutadania no d'uns jugadors rics que tenen que disputar un partit de futbol. I fins que no entenguem que aquest circ mediàtic només afavoreix un model buit de contingut i sense valors no podrem afrontar els reptes que ens ofereix el nostre futur. Em nego a creure que sigui urgent i de vitalitat ciutadana fer perdre el temps a un agents de l'ordre competents per fer-los obrir camí en un embús perquè unes persones que donen cops de peu a una pilota facin la seva feina. Perquè els polítics no decideixen que policia vagi obrir camí als metges, infermers, professors, i a tanst altres professionals quan van a la feina? Professinals que tenen la responsabilitat de garantir l'educació i la salut de tot un país? La policia prou feina té en haver d'aguantar que la justícia deixi en llibertat reiteradament autèntics professionals del furt o en gestionar la ja pesada i col·lapsada situació del trànsit a la capital catalana...  Han d'anar a escoltar a uns nens rics?  Vivim en un circ i ens roben el pa, ens amputen les nostres escoles, limiten les nostres cobertures i serveis sanitaris i encara els riem les gràcies quan ens tiren una engruna en forma d'entreniment i oci. Panem et Circenses.

Mediocreland: no limits

En un paratge envoltat de naturalesa, de la riquesa d'un bon clima, a tocar del mar i amb una cultura i una història mil·lenària s'erigeix Mediocreland, la terra sense límits. A Mediocreland aquelles persones més traïdores, mentideres i vils troben el seu lloc dins dels poders fàctics de les estructures de poder. Ets dels que a l'escola pegaves als altres? Ets dels que enganyaves a tothom, copiaves als exàmens i robaves l'esmorzar als teus companys? Ets dels que menties i feies veure que erets d'una altra manera? Ets dels que acostumes a idolatrar als que tenen poder i a aixafar els que consideres insignificants? A Mediocreland t'hi sentiràs còmode.

Allí tu i els teus podreu formar un nucli familiar, viure en una bona casa, aconseguir una bona feina, cobrar un sou desorbitat i a sobre, dins del mateix paquet promocional, podràs tenir gent al teu càrrec a qui menysprear i faltar el respecte. Mediocreland posa al teu abast tot el què necessites per sentir-te superior, per reafirmar la teva autoestima i per millorar la teva salut. A més, existeixen paquets promocionals d'activitats addicionals: vols faltar el respecte als teus companys de feina? Vols aixafar als teus subalterns? No et perdis el pack 'Vilesa&poder' que et donarà la oportunitat de no solament ser mal educat amb els que t'envolten sinó també escapolir-te de les teves responsabilitats mentre assumeixes un càrrec públic molt ben pagat!

De veritat vols perdre't l'ocasió de prosperar a costa dels altres? No siguis ximple i apunta't a viure Mediocreland, la terra sense límits on aquells mal professionals, egoistes, insegurs, traïdors, mal educats i incults arriben a complir els seus somnis. A Mediocreland tothom pot arribar a menysprear els seus congèneres. No et perdis aquesta oportunitat.

Oferta limitada en funció de la capacitat del poder polític i econòmic d'assumir personal mediocre.  Tots aquells que siguin honestos consultar abans a un metge les conseqüències dels seus actes. Mediocreland no es fa responsable d'accidents, desfalcs, maltractaments ni cap altre acte vil i cruel que succeeixi. Sota cap circumstància s'admeten corbs a Mediocreland.

Gestors públics: Voluntat de millora?

Què necessitem a part de queixar-nos de tot per canviar el món on vivim? Criteri, exemple i càstig. La fòrmula que he batejat com a "CEC" és infalible si s'aplica. Hem de formar perquè les persones i els futurs ciutadans tinguin criteri. 'Criteri' per no ser volubles davant de la desidia i la corrupció, i això es pot acompanyar amb 'Exemple' per part d'aquells que fan de la gestió pública una bona praxis. I, fins i tot amb un sistema on es recompensi els que són bons gestors, els que són honestos i inquebrables (no com ara que el podrit sistema acaba premiant a aquells que el violen i el vulneren). I finalment, 'Càstig': contundència en castigar, en no deixar impune la mala praxis.Castigar per elminiar del sistema els errors continus, la falta de responsabilitat, la manca de compromís...

I és que on està aquesta fòrmula avui dia? Per exemple, Catalunya ha estrenat un Carril Bus-Vao de 1,6 km que va tenir un cost de 80 milions d'euros. Aquesta infraestructura  ha costat 50.000 euros per metre construït! 50.000 euros anuals seria un sou brut de prop de 4.000 euros al mes. A qui se li va ocorre aquesta infraestructura que només connecta amb 1 sola de les 4 entrades de Barcelona? Qui va firmar aquerst projecte? Qui el va votar i aprovar políticament? Aquest és el nostre problema com a societat. Com pot ser que un projecte així que ara tindrà una repercussió indefinida per a tota la societat (aquesta infraestructura s'ha de mantenir i condicionar de forma regular) fos aprovat de forma unilateral amb un cost tant elevat i una falta d'argumentació tècnica tant averrant? On són els gestors públics que van impulsar aquest projecte? Han percebut alguna conseqüència conforme la seva responsabilitat amb aquesta decissió? Qui va decidir quer això era mé sprioritari per exemple que millorar l'accés de l'AP7 des de la C58 que dia a dia col·lapsa aquesta via a l'alçada de Sabadell? Qui va decidir que era més prioritari que arranjar certs trams de la C17, una via que darrerament va a rebossar de vehicles i és perillosa ja que està peraltada de forma incorrecta en molts trams? Qui va decidir que era més improtant el carril Bus- Vao que l'ampliació de les rondes de Barcelona?

Aquest és el problema de la nostra societat. Vivim envoltats d'exemples d'impunitat on certes persones, no solament, els polítics sinó un munt d'alts càrrecs i càrrecs tècnics del sector públic (i no us penseu que del sector privat se'n salven molts) prenen decisions que rebenten les arques públiques, violen i distorsionen el sistema i a més a més sense pagar cap conseqüència pels seus actes. Per tant hem de començar a reclamar l'aplicació del CEC (Criteri, Exemple i Càstig) ja que la societat no ha de tolerar la mala praxis, i per desgràcia mentre certs energumens van projectar aquesta infraestructura a certs hospitals de Catalunya tenen quiròfans tancats, els falten guants als sanitaris, llistes d'espera per proves de dos o tres anys... Així que no us penseu que no té importància ja que cada vegada que un gestor públic pren una mala decisió arran segurament d'interessos privats o polítics que hipoteca una part dels recursos públics penseu que aquesta part es resta de sanitat i educació. I, per tant, ens afecta a tots ja que tots passem per l'escola i tots passem pels hospitals, a no ser que siguem divinitats, nasquem ensenyats i siguem immortals. Pel que estan posant en risc dos dels pilars fonamentals de la nostra existència. Estant posant en risc l'educació dels teus fills, nebots, cosins, germans, i estan posant en risc la teva salut, la dels teus pares, avis, tiets, cosins, germans, amics, companys de feina. Pensa-hi ja que estant jugant amb el teu futur. Amb el nostre futur. Els hem de deixar fer? Així que quan estiguis a un hospital amb una urgència, i no t'atenguin fins al cap de 7 hores, quan t'assignin una prova al cap de 3 anys de demanar-la, quan les classes del teu fill estiguin fredes, a rebossar de nens o amb mobiliari desgastat... Siusplau no t'enfadis amb la persona que està provant d'educar als teus fills o de salvar la teva vida. Enfadat amb tots els que van aprovar el Carril Bus-Vao, amb tots els que fan aeroports i altres infraestructures innecessàries, i pensa si pots fer algo per canviar aquesta dinàmica.

Aprendre a ser lliures

Sovint ens costa d'entendre que ser lliures no és fàcil. Ens han educat perquè depenguem de les coses i, sobretot, d'allò que és fàcil i ràpid. Les societats del món 'occidental' estem pendents de tot allò que és ràpid, caduc i ens aporta un gaudi imminent. Ja sigui el menjar, les relacions d'amor, internet, etc. Ens rebolquem en tòpics realment malaltissos. Per exemple, en el cas de l'amor massa gent creu en les relacions malatísses, en el concepte de mitja taronja, el concepte que l'altra persona ens completa, el fet de la unificació de dos persones en una sola dins la parella...

El gaudi immediat, la dependència a la seguretat, l'establishment en una zona de confort inamovible ens fa ser senzills, previsibles, controlables i manipulables. Però lluitar, treballar, esforçar-se per mantenir la independència emocional dins d'un món de dependents patològics és un camí de traves, difícil i sovint ingrat, però a al llarg assegura un criteri, una felicitat, una solvència personal inqüestionable. 

Les relacions de parella sovint tendeixen a definir-nos, i és per això que entendre les relacions de dependència que creem entre les persones es traslladen també a situacions i objectes. Relacions que ens amputen la llibertat, ens limiten la capacitat de decisió i que a la llarga ens converteixen en esclaus de la nostra pròpia por. I aquestes relacions són un preludi de com ens comportem a nivell individual i col·lectiu. Així que si som capaços de ser íntegres individualment potser col·lectivament -com a societat- podrem ser més lliures. Seguem cadenes!

'Jo et recordo Salvador'

Des que vaig sentir la història de la mort de Puig i Antich, no em vaig poder estar de pensar en la mort. Aquest tema tant tabú que la nostra societat vol rellegar i que ocupa tots els espais de la nostra existència. I sobre com afrontem aquest fet. Sempre he pensat com devia afrontar ell els seus últims moments, com ho devia fer també Georg Michael Welzel (conegut com a Heinz Ches) que va morir també pel garrot vil? Els últims morts d'una dictadura que ara molt pretenen edulcorar, que molts no recorden que va sotmetre Espanya i la va rellegar a un retard cultural, social i polític durant dècades. El llegat de la Dictadura Franquista no solament és la mort de tantes persones, sinó l'infecció que avui dia encara impregna la 'democràcia' espanyola. Una pseudo democràcia que avui ha destituït al Fiscal en Cap de Catalunya ( Martín Rodríguez Sol) per haver-se posicionat a favor d'una consulta apel·lant a la sobirania popular en el debat sobre la possible independència de Catalunya. Ell nova defensar la independència sinó va defensar l'exercici de consultar via referèndum aquesta possibilitat al poble. Un fet que a Espanya es veu com una traició. Potser perquè del llegat de morts, com la de Salvador Puig i Antich, no hem après que ens ha deixat un buit més gran del què pensem. I és que no solament vam perdre a milers de persones, sinó també ens van amputar la capacitat de ser lliures. Així que per la llibertat, 'Jo et recordo Salvador', la meva nova obra en procés.

Per què?

Sovint molta gent em pregunta, per què sóc el que sóc i faig el què faig?

Perquè no em conformo. Vivim temps estranys. Corrupció, falta de llibertat, usurpació de drets, negligència democràtica, menyspreu i violacions dels drets humans, violència gratuïta i un oci desmesurat en convertir la gent en imbècils. Per què no rebel·lar-se? Per què no provar de canviar el món? Les coses ja estan malament no poden anar pitjor. Pel que potser ha arribat l'hora de reaccionar. Com un llumí encén la primera metxa d'un castell de focs. Un Castell de focs de protesta, reivindicació, enaltiment de l'excel·lència i els valors, una castell de focs que foragiti els mediocres i premiï els implicats i honrats. Un castell de focs que comença amb un llumí. No voldries ser tu aquest llumí? Qui importa qui sigui si al final aconseguim un món més lliure, just i feliç?

Maltracte animal ni art ni cultura

Afrontar els reptes de progrés d'una societat implica deixar enrere aquells llasts que frenen la nostra evolució com a espècie social i psicològicament parlant. Al llarg de la història la societat s'ha anat adaptant als canvis. Abans torturar gent era l'espectacle de les masses, penjar-les o cremar-les a la plaça era sense cap mena de dubte una tradició. Des de la història antiga i passant per l'edat mitjana la tortura ha estat presentada com un escarment social i com un espectacle.  Si el Panem et circenses és conegut, ja que l'expressió és usada encara ara. Però la gent ja no recorda l'espectacle que suposava per exemple l'escarni que la Inquisició feia de tantes víctimes a les nostres terres, la crema de suposades bruixes als Pirineus, la tortura de malfactors, l'exposició del lladres i ajusticiament, etc. Tot però superat. Perquè per molta tradició que sigui arriba un moment que la societat fa un pas endavant per superar aquelles actituds que la bloquegen. Per què doncs el Partido Popular d'Espanya defensa a ultrança les corrides de Toros? Per què malgrat a Catalunya s'han declarat no legals el Govern d'Espanya lluita per reinstaurar-les en contra del que el Parlament democràtic català va dictaminar?

Espanya representa l'ancltage amb el passat. Un llast que ens vol fer creure que torturar un animal és art? ÉS una tradició, sí. Però la societat ha de superar aquelles tradicions que no li aporten res positiu. Als Estat Units d'Amèrica, a diferents universitats, han treballat per demostrar que el maltracte animal és un pas previ al maltracte de persones. Per què doncs hem de mantenir una tradició que fomenta la violència cap a un altre ésser viu? Espanya, un cop més, demostra que vol imposar una manera de ser i de fer que res té a veure amb el què la societat catalana vol i desitja. Si volen instaurar el maltractament animal que ho facin a casa seva però a Catalunya estem lluitant per avançar cap a la modernitat i l'excel·lència i, el maltracte, de ben segur no hi té cabuda.

Espai d'Art: un tresor amagat

De petit m'encantava jugar a trobar tresors; l'emoció d'avançar per un terreny desconegut fins a trobar una recompensa amagada. Una sensació que he lluitat per mantenir ara que sóc una mica més gran. Un dels meus còmics preferits sempre reflecteix aquesta posició de vida: en Calvin i el seu inseparable amic Hobbes dediquen molt temps a viure aventures en cerca de tresors.

Ahir vaig volar fins a Mollet del Vallès, una ciutat particular que lluita per recuperar el seu llegat històric i posar en valor el potencial de les persones que hi conflueixen. Una ciutat adormida que durant anys ha renegat del seu passat, ha reconstruït la seva fisonomia urbanística derruint patrimoni i creant una nova urbe de contrastos. Però una ciutat amb l'actiu de persones que encara mantenen aquella curiositat per saber d'on venen, per conèixer els seus conciutadans i sacsejar els fonaments de formigó fins a fer-ne brotar entusiasme.

Acompanyat per una persona de compromisos, vaig gaudir d'un passeig nocturn pels carrers de Mollet mentre les seves paraules m'acostaven a una ciutat desconeguda. Les paraules del meu amic molletà evocaven a un passat repudiat, a un Mollet que tenia teatres i cinemes promoguts pels empresaris industrials, i de cases angleses que acollien obrers, mentre caminàvem per carrerons històrics creuant cruïlles de carrers centenaris amb avingudes modernes i fredes. Fins a arribar al nostre destí: l'Espai d'Art de Judith Vizcarra. Un lloc que fa trontollar el seu entorn solament amb la seva aparença externa. Una galeria amb aires novaiorquesos que emergeix al centre de Mollet creant tot tipus de sensacions contradictòries. Ahir s'hi va inaugurar l'exposició de Ricard Mira i Pepi Montesinos, artistes locals amb unes obres de metall ell i ceràmica ella, que no deixen indiferent per la seva facilitat de transmetre delicadesa i emoció amb uns materials ben contraposats.  

La jornada va acabar amb un sopar al restaurant  pitapes de cuina mediterrània, amb productes frescos i de primera qualitat, on tens una carta amb una varietat de tapes tradicionals així com d'altres amb fusió de gustos ètnics; on vam sopar en una terrassa amb estufes per combatre el fred i una llarga conversa d'intensos tons polítics, tics existencials i amarada de conviccions. D'això, jo en dic una gran aventura, que va acabar amb la descoberta de quelcom poc usual. Un lloc que lluita per la creació artística enmig d'una ciutat que lluita per redefinir-se tot recuperant les seves arrels oblidades. Pel que realment va ser una aventura que va acabar amb una troballa: un espai únic on l'art i les conviccions es fonen. I una cosa que no et deixa indiferent avui dia és un immens tresor.

Cop de martell a la mediocritat

Vivim temps estranys. Temps on hi ha qui es passa el dia queixant-se del clientelisme però al llarg del dia posa la mà per rebre el seu sobre, gent que demana eficiència i contracta als seus amigotes per quedar-se una petita remuneració, volem i exigim canvis com a societat però vivim envoltat de favoritismes, privilegis i rols. Volem ser un nou estat, i encara em sorprèn que enmig de tanta mediocritat haguem pogut tirar endavant aquesta voluntat del poble. Perquè sincerament, hem, de tenir clar que tots formem part d'aquesta societat de privilegis, corrupteles i favoritismes. I tots som responsables d'acceptar-les, de tolerar-les o de denunciar-les.

Hi ha qui diu que si no ho accepta o farà el del costat. "Si no m'enduc jo els paquets de folis de la feina ho farà algú altre". "Si jo no m'aprofito del sistema ho farà el meu veí". I així hem creat una cadena mediocre que esta rebentant el nostre sistema de valors.  Estic segur que els que em llegiu no us sorpreneu de pensar que al vostre voltant heu viscut similars. Tots ens hi hem trobat, i no importa si algun cop hem defallit i ens hem endut una poma sense pagar. El problema és si quan prenem consciència que no anem bé, continuem sense pagar la poma. Ha arribat el moment d'exigir-nos. No vull deixar un país lliure nacionalment però embrutit i prostituït per gent que s'aprofita dels altres. No vull que Catalunya no pugui optar a uns nivells d'excel·lència en tots els àmbits. Vull acabar amb la frase de "mira't amb carinyo aquest contracte, adjudicació o factura que jo ja te'n donaré les gràcies". Vull professionalitat.

I per ser professionals no solament hem de ser capaços d'avançar cap a al autogestió sinó de frenar, fer escarni, castigar a aquell que violen el nostre sistema. Perquè pensem-hi bé, qui continua pagant-ho tot, som nosaltres. Som la gent de peu, que nutrim un sistema públic i privat que es desviu per les mamades i manté l'arrebossat de persones amb comissions i privilegis. Però estic disposat a dir 'no' a fer de peça de dominó i aconseguir aquesta reacció en cadena que tant necessita Catalunya. Ja n'hi ha prou de mediocritat i clientelisme. És l'hora dels professionals, és l'hora de l'excel·leència i autoexigència. Sembrem doncs de valors i exigència la nostra terra que aviat esdevindrà lliure, per tal d'evitar que continuïn proliferant les males herbes.

Castell de Montjuïc: la pèrdua de la nostra memòria

El Castell de Montjuïc és una peça fonamental de la història de Barcelona i de retruc de tota Catalunya. Un llegat patrimonial que derivà dels primers fortins arcaics situats a la muntanya que daten del segle IX. El castell però no va prendre cos fins al 1640 amb la Guerra dels Segadors on els catalans hi erigien un fortí consolidat que posteriorment jugà un paper fonamental a la Batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641. També fou una peça que es disputaren catalans i els seus enemics al llarg de la guerra que desembocà amb la fi de les llibertats del Principat de Catalunya el 1714. Després de diverses remodelacions s'erigí un castell imponent ja molt similar a l'actual. Trobareu tota la informació que volgueu ja que s'ha documentat perfectament. La pregunta és què passa amb el castell de Montjuïc?

El 2008 el govern espanyol el va cedir a la ciutat de Barcelona que a instàncies de certs sectors va desembocar a la creació de un Centre Internacional de la Pau. Des de llavors es va retirar les col·leccions militars, s'hi han fet restauracions i investigacions... Però amb quina finalitat?

Des de llavors no he vist cap iniciativa que hagi impulsat un ús racional, lògic i d'activació patrimonial decent amb aquest llegat. No solament perquè la idea de Centre Internacional de la Pau és insultant per la seva falta de concreció i contingut sinó perquè denota altra vegada que el nostre llegat acaba en mans de gent que menysprea i anul·la la nostra història.

Primer de tot cal fer justícia. El Castell de Montjuïc va ser una peça fonamental de les guerres que han assolat Catalunya i de la repressió del poble i les seves llibertats. Pel que el què no entenc és com no han reinstaurat els canons en direcció a la ciutat. Uns canons que van ser retirats però que al llarg d'anys funestos Espartero i -el General Prim, no se n'oblidin- van usar per bombardejar Barcelona. Uns canons que s'haurien de reposar i explicar què es feia amb ells. Així com una exposició que posi en valor què ha passat en en aquell indret: des de la vinculació de la muntanya amb el cementiri jueu més important de la península (i que donà nom a la muntanya -Mont Jueu / Mons Judeiqus / Montjuïc), explicar què significà la Guerra dels Segadors i la Batalla de Montjuïc de 1641, explicar què significà el castell amb la derrota catalana de 1714, i explicar no solament els bombardejos sinó com fou una eina de repressió constant al llarg dels anys fins i tot durant la setmana tràgica de 1909, i durant la Guerra Civil. Va ser el lloc on molts van morir afusellats no solament el President Lluís Companys o el fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia.

Si fòssim americans tindríem un centre dedicat a la història i la repressió com el Uniated States Holocaust Memorial Museum, o tants altres centres repartits per tots els estats com Los Angeles o Florida, si fòssim francesos tindríem un centre de referència com el Musée National de la Résistance, però som catalans i a banda de lidiar amb la mediocritat a la que ens sotmet Espanya també hem de lidiar amb la falta d'ambició i la falta de coneixement dels nostres propis estaments. Perquè com pot ser que s'hagin gastat 80 milions d'euros amb una infraestructura com el Carril Bus-Vao de poc més d'un km? Com pot ser que l'Àrea Metropolitana de Barcelona hagi pagat prop de 500.000 euros per una campanya de comunicació per promoure el reciclatge on està inclosa la campanya - que per cert produeix vergonya aliena- 'Envàs, on vas?'. Com pot ser que en la col·lecció militar d'armes que s'ha retornat a l'exèrcit espanyol ningú hagi pensat en demanar cedides o conservar les armes catalanes fabricades a diferents zones com a Ripoll mateix i que eren distribuïdes internacionalment i considerades les millors manufactures durant el segle XVIII i XIX abans de les produccions en sèrie? Com pot ser que els nostres dirigents es deixin endur per 'clichés' com 'Centre Internacional per la Pau' que en el fons no és més que una etiqueta buida de contingut? Per què no comencem a explicar la història sense prejudicis ni edulcorants políticament correctes? I com pot ser que els catalans deixem que ens prenguin part de la nostra història, que encara que torbadora i derrotista, és nostra i ens ha convertit en el poble que som? Pensem-hi perquè crec que és necessari que entenguem que fets com aquests són fonamentals per nosaltres i per a les futures generacions. El Castell torna a ser nostre, i ara què?