Espai d'Art: un tresor amagat

De petit m'encantava jugar a trobar tresors; l'emoció d'avançar per un terreny desconegut fins a trobar una recompensa amagada. Una sensació que he lluitat per mantenir ara que sóc una mica més gran. Un dels meus còmics preferits sempre reflecteix aquesta posició de vida: en Calvin i el seu inseparable amic Hobbes dediquen molt temps a viure aventures en cerca de tresors.

Ahir vaig volar fins a Mollet del Vallès, una ciutat particular que lluita per recuperar el seu llegat històric i posar en valor el potencial de les persones que hi conflueixen. Una ciutat adormida que durant anys ha renegat del seu passat, ha reconstruït la seva fisonomia urbanística derruint patrimoni i creant una nova urbe de contrastos. Però una ciutat amb l'actiu de persones que encara mantenen aquella curiositat per saber d'on venen, per conèixer els seus conciutadans i sacsejar els fonaments de formigó fins a fer-ne brotar entusiasme.

Acompanyat per una persona de compromisos, vaig gaudir d'un passeig nocturn pels carrers de Mollet mentre les seves paraules m'acostaven a una ciutat desconeguda. Les paraules del meu amic molletà evocaven a un passat repudiat, a un Mollet que tenia teatres i cinemes promoguts pels empresaris industrials, i de cases angleses que acollien obrers, mentre caminàvem per carrerons històrics creuant cruïlles de carrers centenaris amb avingudes modernes i fredes. Fins a arribar al nostre destí: l'Espai d'Art de Judith Vizcarra. Un lloc que fa trontollar el seu entorn solament amb la seva aparença externa. Una galeria amb aires novaiorquesos que emergeix al centre de Mollet creant tot tipus de sensacions contradictòries. Ahir s'hi va inaugurar l'exposició de Ricard Mira i Pepi Montesinos, artistes locals amb unes obres de metall ell i ceràmica ella, que no deixen indiferent per la seva facilitat de transmetre delicadesa i emoció amb uns materials ben contraposats.  

La jornada va acabar amb un sopar al restaurant  pitapes de cuina mediterrània, amb productes frescos i de primera qualitat, on tens una carta amb una varietat de tapes tradicionals així com d'altres amb fusió de gustos ètnics; on vam sopar en una terrassa amb estufes per combatre el fred i una llarga conversa d'intensos tons polítics, tics existencials i amarada de conviccions. D'això, jo en dic una gran aventura, que va acabar amb la descoberta de quelcom poc usual. Un lloc que lluita per la creació artística enmig d'una ciutat que lluita per redefinir-se tot recuperant les seves arrels oblidades. Pel que realment va ser una aventura que va acabar amb una troballa: un espai únic on l'art i les conviccions es fonen. I una cosa que no et deixa indiferent avui dia és un immens tresor.

Cop de martell a la mediocritat

Vivim temps estranys. Temps on hi ha qui es passa el dia queixant-se del clientelisme però al llarg del dia posa la mà per rebre el seu sobre, gent que demana eficiència i contracta als seus amigotes per quedar-se una petita remuneració, volem i exigim canvis com a societat però vivim envoltat de favoritismes, privilegis i rols. Volem ser un nou estat, i encara em sorprèn que enmig de tanta mediocritat haguem pogut tirar endavant aquesta voluntat del poble. Perquè sincerament, hem, de tenir clar que tots formem part d'aquesta societat de privilegis, corrupteles i favoritismes. I tots som responsables d'acceptar-les, de tolerar-les o de denunciar-les.

Hi ha qui diu que si no ho accepta o farà el del costat. "Si no m'enduc jo els paquets de folis de la feina ho farà algú altre". "Si jo no m'aprofito del sistema ho farà el meu veí". I així hem creat una cadena mediocre que esta rebentant el nostre sistema de valors.  Estic segur que els que em llegiu no us sorpreneu de pensar que al vostre voltant heu viscut similars. Tots ens hi hem trobat, i no importa si algun cop hem defallit i ens hem endut una poma sense pagar. El problema és si quan prenem consciència que no anem bé, continuem sense pagar la poma. Ha arribat el moment d'exigir-nos. No vull deixar un país lliure nacionalment però embrutit i prostituït per gent que s'aprofita dels altres. No vull que Catalunya no pugui optar a uns nivells d'excel·lència en tots els àmbits. Vull acabar amb la frase de "mira't amb carinyo aquest contracte, adjudicació o factura que jo ja te'n donaré les gràcies". Vull professionalitat.

I per ser professionals no solament hem de ser capaços d'avançar cap a al autogestió sinó de frenar, fer escarni, castigar a aquell que violen el nostre sistema. Perquè pensem-hi bé, qui continua pagant-ho tot, som nosaltres. Som la gent de peu, que nutrim un sistema públic i privat que es desviu per les mamades i manté l'arrebossat de persones amb comissions i privilegis. Però estic disposat a dir 'no' a fer de peça de dominó i aconseguir aquesta reacció en cadena que tant necessita Catalunya. Ja n'hi ha prou de mediocritat i clientelisme. És l'hora dels professionals, és l'hora de l'excel·leència i autoexigència. Sembrem doncs de valors i exigència la nostra terra que aviat esdevindrà lliure, per tal d'evitar que continuïn proliferant les males herbes.

Castell de Montjuïc: la pèrdua de la nostra memòria

El Castell de Montjuïc és una peça fonamental de la història de Barcelona i de retruc de tota Catalunya. Un llegat patrimonial que derivà dels primers fortins arcaics situats a la muntanya que daten del segle IX. El castell però no va prendre cos fins al 1640 amb la Guerra dels Segadors on els catalans hi erigien un fortí consolidat que posteriorment jugà un paper fonamental a la Batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641. També fou una peça que es disputaren catalans i els seus enemics al llarg de la guerra que desembocà amb la fi de les llibertats del Principat de Catalunya el 1714. Després de diverses remodelacions s'erigí un castell imponent ja molt similar a l'actual. Trobareu tota la informació que volgueu ja que s'ha documentat perfectament. La pregunta és què passa amb el castell de Montjuïc?

El 2008 el govern espanyol el va cedir a la ciutat de Barcelona que a instàncies de certs sectors va desembocar a la creació de un Centre Internacional de la Pau. Des de llavors es va retirar les col·leccions militars, s'hi han fet restauracions i investigacions... Però amb quina finalitat?

Des de llavors no he vist cap iniciativa que hagi impulsat un ús racional, lògic i d'activació patrimonial decent amb aquest llegat. No solament perquè la idea de Centre Internacional de la Pau és insultant per la seva falta de concreció i contingut sinó perquè denota altra vegada que el nostre llegat acaba en mans de gent que menysprea i anul·la la nostra història.

Primer de tot cal fer justícia. El Castell de Montjuïc va ser una peça fonamental de les guerres que han assolat Catalunya i de la repressió del poble i les seves llibertats. Pel que el què no entenc és com no han reinstaurat els canons en direcció a la ciutat. Uns canons que van ser retirats però que al llarg d'anys funestos Espartero i -el General Prim, no se n'oblidin- van usar per bombardejar Barcelona. Uns canons que s'haurien de reposar i explicar què es feia amb ells. Així com una exposició que posi en valor què ha passat en en aquell indret: des de la vinculació de la muntanya amb el cementiri jueu més important de la península (i que donà nom a la muntanya -Mont Jueu / Mons Judeiqus / Montjuïc), explicar què significà la Guerra dels Segadors i la Batalla de Montjuïc de 1641, explicar què significà el castell amb la derrota catalana de 1714, i explicar no solament els bombardejos sinó com fou una eina de repressió constant al llarg dels anys fins i tot durant la setmana tràgica de 1909, i durant la Guerra Civil. Va ser el lloc on molts van morir afusellats no solament el President Lluís Companys o el fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia.

Si fòssim americans tindríem un centre dedicat a la història i la repressió com el Uniated States Holocaust Memorial Museum, o tants altres centres repartits per tots els estats com Los Angeles o Florida, si fòssim francesos tindríem un centre de referència com el Musée National de la Résistance, però som catalans i a banda de lidiar amb la mediocritat a la que ens sotmet Espanya també hem de lidiar amb la falta d'ambició i la falta de coneixement dels nostres propis estaments. Perquè com pot ser que s'hagin gastat 80 milions d'euros amb una infraestructura com el Carril Bus-Vao de poc més d'un km? Com pot ser que l'Àrea Metropolitana de Barcelona hagi pagat prop de 500.000 euros per una campanya de comunicació per promoure el reciclatge on està inclosa la campanya - que per cert produeix vergonya aliena- 'Envàs, on vas?'. Com pot ser que en la col·lecció militar d'armes que s'ha retornat a l'exèrcit espanyol ningú hagi pensat en demanar cedides o conservar les armes catalanes fabricades a diferents zones com a Ripoll mateix i que eren distribuïdes internacionalment i considerades les millors manufactures durant el segle XVIII i XIX abans de les produccions en sèrie? Com pot ser que els nostres dirigents es deixin endur per 'clichés' com 'Centre Internacional per la Pau' que en el fons no és més que una etiqueta buida de contingut? Per què no comencem a explicar la història sense prejudicis ni edulcorants políticament correctes? I com pot ser que els catalans deixem que ens prenguin part de la nostra història, que encara que torbadora i derrotista, és nostra i ens ha convertit en el poble que som? Pensem-hi perquè crec que és necessari que entenguem que fets com aquests són fonamentals per nosaltres i per a les futures generacions. El Castell torna a ser nostre, i ara què?