Molts dels que em llegiu sou de diferents països, alguns molt lluny de la meva terra. Però no per estar lluny implica que no compartim neguits, emocions, il·lusions o esperances. O fins i tot, que no patim la injustícia, la fredor i la mediocritat de la gent que ens envolta, que ens mana, que ens governa, que ens prova d'amputar la nostra llibertat. El poble català, és un poble que es manté i sobreviu des de la derrota. Una derrota famosa que l'any vinent complirà 300 anys i que significà la pèrdua de la llibertat i el sotmetiment a la corona hispànica dels Borbons, o sigui el què avui dia es coneix a com a Espanya. Des de llavors els catalans hem creat el nostre destí: hem sobreviscut a al Dictadura feixista de Franco, hem sobreviscut a lleis i violència que pretenien amputar la llibertat de parlar el nostre idioma, i vivim i sobrevivim la capacitat de la ignorància espanyola de voler deixar que el poble català esculli el seu destí i la seva possibilitat d'autogestionar-se com un Estat Propi.
Però hi ha un aspecte que em sembla fonamental: la Renaixença. Aquest procés cultural del segle XIX va aconseguir reviure la llengua i cultura catalana després de centenars d'anys sotmesos a Espanya i amb la imposició d'una llengua a tot un territori com és la del Castellà. Arran del Decret de Nova Planta, un decret que derogà les institucions catalanes, imposà el castellà i anorreà el català i la seva cultura de la vida pública. Pel que la Renaixença és el nostre afany de conservar allò positiu: la cultura, la llengua, les tradicions i la complicitat amb la gent que t'envolta.
En un món que sovint els humans fem que sigui una merda cal recordar aquests moviments. Moviments de gent que muntava concursos literaris, recitals de poemes, diaris en una llengua, cançons i danses, gent que compartia amb altra gent l'amor per construir i no derruir. És per això que sigueu d'on sigueu recordeu que per ser revolucionari s'ha d'apostar per la paraula, per la cultura, per l'art, pel compartir somriures amb els que ens envolten, per no defallir, per lluitar pel que un creu, per mantenir l'excel·lència com una opció prioritària,... Tots, estiguem on estiguem, podem compartir aquest regal que els catalans del segle XIX van fer a tot el món: l'exemple de resurrecció d'una llengua i una cultura que estava a punt de desaparèixer.
Així que en un món on encara hi ha gent qui crem llibres -encara que sigui simbòlicament- amb les flames de la incultura, la imposició i el menyspreu; en un món on encara hi ha qui vol amputar la llibertat dels pobles a decidir o de les persones de viure amb complicitat; en la terra on uns pocs sotmeten a uns molts; recuperem l'exemple d'aquells que veien com tota la seva història i cultura estava a punt de desaparèixer i van dir 'no'. Recuperem l'exemple dels que diem no a la misèria i la cobdícia, a la traïció i a la imposició. Recuperem la 'Renaixença'. Recuperem l'exemple de l'au Fènix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada