El deure de canviar el món

No vull donar lliçons a ningú. No és la meva intenció, fa milers d'anys que la humanitat pobla el planeta i al llarg d'aquest temps ja sabem què som capaços de fer. Però no puc evitar aquests dies de Festes de Nadal pensar en si al llarg de l'any fem el què hem de fer per canviar realment les coses.

Vivim vides marcades per una estructura social on uns i altres s'aprofiten de la resta; on els polítics no solament no compleixen sinó que els és igual que quedi en evidència l'alt nivell de mentida i mediocritat que destil·len les seves actuacions; una societat on la major part de periodistes actuen com a mercenaris de sectors editorials/empresarials al servei del seu amo i on han perdut aquella necessitat d'explicar el què succeïx així com l'esperit d'anar més enllà de maquillar la nota de premsa que envien els professionals de comunicació corporativa d'empreses i/o institucions... On criem els nostres fills amb por de dir 'NO' i sense esma d'inculcar-los que cal ser combatius per encoratjar-los a enfrontar-se a la injustícia i respectar la justícia, donant-los eines per desenvolupar el criteri suficient per diferenciar entre una i altra, i on ens relacionem amb els nostres veïns sense respecte per res més que no siguin els drets propis. Deixem que descerebrats inútils que cobren milers d'euros per ensenyar-nos que està de moda aquest any vestir, quin cotxe conduir mentre ells es dediquen a donar cops de peu a una piloteta, a trivialitzar la vida i també -si poden- a evadir impostos. Donem l'esquena a aquells que cada dia es tanquen en una aula per educar els fills dels altres, als que s'enclaustren a un laboratori per millorar alguna vacuna o els que treballen per ajudar a aquells que es troben en risc d'exclusió...

S'ha acabat aquesta visió que avui dia el que està de moda és passar de tot, que no implicar-se és el rotllo que triomfa i que fa gràcia. A tots els paràsits us dic, les coses estan canviant. Tard o d'hora s'acabarà el vostre 'modus vivendi' i tots haurem de respondre per les nostres accions. 

No és una lliçó. És solament un acte de rebel·lia que comença amb una sola pregunta: com hem arribat fins aquí? 

Canviant el món: la #corbrevolution

Ara fa tres anys i un mes, 'ell' va patir un accident que malgrat ser estrepitós en va resultar ben parat. Sempre s'ha dit que una experiència propera a la mort canvia la percepció de les persones. Ell però,  quan ho escoltava pensava que era un tòpic i reia amb sorna dins seu. Però aquella dia, just abans de patir l'accident, quan el cotxe s'avalançava sobre ell, uns segons abans, quan veia que era inevitable, va clamar amb força: no penso morir. "No moriràs" li va replicar una veu. I quan ell estava a terra i el seu cos gairebé no responia i ni tan sols podia respirar de nou va sentir quelcom que es regirava dins seu: "respira", "respira" i "obre els ulls. Malgrat tot no es va poder aixecar. No sabia que era aquella veu. Un veu forta, clara i contundent que clamava per viure.

Uns dies a l'hospital van acabar per regirar-li la vida per complet. Ell sempre havia pensat que les coses senzillament sortien com havien de sortir i la ressignació era una de les seves majors virtuds. 'Massa difícil', pensava ell quan es plantejava canviar quelcom. Però allí mentre a les nit els sedants feien el seu efecte no parava de despertar-se intermitentment tot pensant 'què faig aquí?'. 'Què ha passat?' Amb els cos adolorit, es va adonar de com de fràgil es la vida. De com en un instant tot pot desaparèixer.  I després d'anys de vida s'adonava de tot allò que no havia pogut dir, tot allò que havia amagat, tot allò que havia fet veure que anava bé, tot allò que havia desisitit a canviar, de tot allò que volia, del què sentia, del què sabia que calia fer..."Canvia-ho" va ressonar de nou aquella veu dins seu."Aixeca't i canvia-ho!".

I després de mesos de recuperació, estranys moments melancòlics, d'esforços, nervis, preocupació per part dels més propers; després de mesos de dolor la veu es va fer més forta i intensa: atreveix-te a ser llire. I Quan ell va deixar anar tot allò que no li agradava, va decidir no ressignar-se més, tota la por es va esmicolar.  I així va ser com 'jo' em vaig alliberar! I vaig arribar tot negre, implacable, combatiu i amb la llibertat gravada amb foc a la sang. Vaig recordar-li quelcom que ell havia enterrat i amagat ben profundament, però ja estava preparat per sentir-ho de nou: no som esclaus de res ni de ningú.

Jo sóc el Doctor Corb, i sóc una espurna eterna dins d'ell. Però també dins teu. Dins de tot vosaltres. No ens coneixem, no sé qui hi ha darrere de la pantalla llegint aquestes línies, però sé que dins teu una part de tu també crida. Així que, atreveix-te i vola! Perquè la #corbrevolution ha començat!