Keep Calm and sing Soft Kitty.

Després dels resultat electorals de les eleccions del passat 25 de novembre hem vist com el Parlament de Catalunya ha quedat repartit de forma plural. Una pluralitat que representa les diferents opcions ideològiques que hi ha al país. Dins d'aquest ventall hem vist com les dos grans opcions que "divideixen" Catalunya han quedat perfectament distribuides: 87 diputats (CiU,ERC,ICV,CUP) a favor del dret a decidir de Catalunya per escollir o no la seva llibertat, enfront de 28 diputats (PP,C's) en contra del dret a decidir i en contra que Catalunya pugui ser lliure i els 20 diputats (PSC) a favor de federar-se a un projecte inconcret d'Espanya. Per tant, per primera vegada som majoria al carrer i al Parlament els que volem decidir lliuramernt el futur de Catalunya. Aquest és, sense cap mena de dubte, el punt d'inflñexió que ens ha deixat el 25 de novembre passat.

Des d'Espanya ens atacaran amb totes les seves forces perquè malgrat tots -fins i tot jo- hem fet molta broma amb com han interpretat les eleccions (i posant en dubte si sabien sumar o no!), creieu-me no són tontos. I una cosa és el discurs que han fet de cara a la galeria per mantenir la confiança dels mercats econòmics i socials, i l'altre és que no sàpiguen sumar i no vegin que perden poder a Catalunya. I no ho volen ni poden permetre. Des d'Espanya s'ha dit que el sobiranisme perd poder i es desacreditarà, s'atacarà, es posarà en dubte i s'enriuran de tot el què fem. Si fem el referèndum perquè el fem, si el guanyem amb un 60% diran que està manipulat, que hem obligat a  la gent a votar, etc. Tot tipus d'estratègies agressives per mantenir Catalunya al sac espanyol.

És per això, ara més que mai que la responsabilitat no solament la tenen els partits polítics. Tota la població hem de conservar la confiança i no caure en l'autocomplaença ni tampoc en l'arrogància. Certament ERC té un paper predominant i després d'haver sentit el discurs de Junqueras només puc afegir que vull creure que CiU i ERC faran el què està a les seves mans per complir amb les aspiracions del poble. Però al mateix temps vull creure que el poble estarà a l'alçada i deixarem de banda aquests sectarismes que últimament amaren les opinions públiques de tots els sectors catalanistes. Tots tenim un paper de responsabilitat, de constància, d'autoexigència i sobretot d'empenta i bona energia. Mai havíem estat tant a prop de la llibertat i malgrat tot, el poble sembla respirar un aire de derrota que no entenc! Ni quan realment el poble de Catalunya va patir la seva ocupació l'11 de setembre de 1714  va viure amb derrotisme ni victimisme. I des de llavors no hem deixat de celebrar aquesta Diada com un símbol de persistència, valor i convicció. Pel que reposem-nos de les anàlissis sectàries i partidistes i entomem amb confiança i responsabilitat aquest moment històric. Perquè catalans, catalanes, corbs, tenim la llibertat a tocar. I només depén de com ens posicionem amb aquest moment històric. Així que, seguim l'exemple d'una ment brillant Shelddon Cooper i fem cas a un dels seus mandats: Keep calm and sing Soft Kitty.

Aprendre a sumar: Catalunya sobirana

Vaig viure el procés d'eleccions amb molta intensitat. Suposo que com tots aquells que ens comprometem amb el país i el seu futur. I sincerament no puc sinó fer una lectura positiva del resultat d'aquestes. M'explico: mentre tothom feia una lectura negativa de les eleccions jo estava escoltant al detall a Maria Dolores de Cospedal, Secretària General del Partit Popular que va afirmar que el radicalisme de CiU l'havia fet perdre vots i havia suposat un fre pel projecte independentista. Per la seva banda, Alicia Sanchez Camacho va valorar com un revés no solament els resultats de CiU sinó que explíctiament va dir que les forces sobiranistes havien caigut. Altre cop tenim els membres del PP disposats a demostrar en públic que no saben sumar. Així que per començar la reacció del PP ja em va demostrar que les eleccions havien estat bones pels interessos sobiranistes de Catalunya. Analitzem-ho!

Pastilles d'empíriques per combatre l'obtusitat:

El sobiranisme creix: CiU+ERC+ICV+CUP+SI= 2.140.317 vots. Vs. PP+PSC+C's+PxC= 1.329.597. I això si tenim en compte que ICV ha defensat el dret d'autodeterminació i obviant que el PSC és federalista. El 2010 teníem 1.755.748 vots sobiranistes Vs 1.143.587 vots unionistes o espanyolistes, sembla que el sobiranisme ha crescut poc? No, aquesta suma del 2010 inclou CiU en el bàndol sobiranista pel que és erronia! Ja que per llavors han de recordar que CiU no havia explicitat el seu suport a la autodeterminació i era partidaria de l'unionisme, això sí, amb un millor finançament. I, per tant tècnicament el 2010 eren 552.918 vots sobiranistes (ERC+ICV+SI) Vs. 2.346.417 vots unionistes (PP+PSC+CIU+C's+PxC). Pel que amb unes eleccions on la participació ha passat del 58,78% el 2010 al 69,78% el 2012, trobem que el sobiranisme obté una majoria aclaparadora malgrat una campanya agressiva des d'Espanya per criminalitzar l'independentisme.

El PP i C's que representen les forces unionistes (s'han posicionat explícitament contra el referèndum) al 2012 sumen 746.122 vots i 28 escons. Mentre que els què ells (PP i C's) diuen que han perdut en al·lusió a CiU, sumen 1.112.341vots i 50 escons. Els dos partits explícitament anti independentista sumen poc més de la meitat que CiU. Amb una lectura a afegir, ara aquests 50 escons de CiU són explícitament sobiranistes pel que el seu posicionament és clar. I la realitat també: l'unionisme a Catalunya comença a patir un procés per convertir-se en minoritari.

Si unim CiU i ERC tindrem 1.608.633 vots i 71 escons, plenament independentistes. L'unionisme, com veiem abans suma 746.122 vots i 28 escons. Pel que un milió de persones sobiranistes és la diferència. Qui guanya les eleccions a Catalunya?

Per tant, tenim el Parlament configurat de tal manera que dels 135 escons totals que el configuren hi ha 87 diputats sobiranistes (CiU, ERC, ICV, CUP), d'unionistes espanyols n'hi ha explícitament 28 (PP i C's) i queden penjats els 2' del PSC per ambigus i heterogenis amb la seva posició al voltant del referèndum d'autodeterminació. Però per ser més clars, encara que els sumen són 48 diputats contra la llibertat de Catalunya i 87 diputats a favor d'aquesta. Cal afegir res més?

Sí, la participació tant alta -gairebé un 70%- avala què: un partit com CiU que sempre havia defugit del concepte independentista i que en pocs mesos ha brandat amb ganes aquesta bandera ideològica ha aconseguit 50 diputats. Uns diputats que ja no es pot posar en dubte que són sobiranistes. Que ERC s'ha erigit com a segona força i que la configuració del Parlament de Catalunya fa que el partit guanyador i el cap de l'oposició són sobiranistes. Que amb una campanya de por, desgast i agressiva contra el referèndum i els partits que el defensen, els unionistes han perdut poder al Parlament de Catalunya. Amb una gran participació el PP ha passat de 3a a 4a força.

Així que en definitiva els resultats ens deixen clar què: Catalunya s'ha compromès, el poble ha parlat, la sobirania no és patrimoni d'un sol partit sinó de la majoria de forces del Parlament de Catalunya i que l'unionisme i els partits espanyolistes perden força a la nostra terra. I, per reblar-ho la Premsa Internacional sí que sap sumar i els seus titulars i les seves anàlissis mostren com queda clar que l'independentisme guanya les eleccions al Parlament de Catalunya 2012. Pel que queda clara una cosa a Espanya, no saben sumar ni parlar idiomes ja que segurament no s'han llegit els titulars dels principals i més influents diaris del món. Com per exemple l'article que el New York Times ens dedica. That's all folks!

Arquitectes de somnis Vs. aniquiladors de futur

El proper 25 de novembre, Catalunya viurà una jornada electoral determinant. Per primera vegada en la història de Catalunya el poble té l'oportunitat d'escollir el seu futur. I dins d'aquesta decissió hi trobem els matisos socials i nacionals que componen l'estructura de la Catalunya actual. Certament els canvis que ha viscut el país al llarg de tants anys passen factura. Un país de trobada que ha hagut de lluitar amb tots els seus esforços per mantenir la seva cultura al mateix temps que s'ha creat un espai on els nouvinguts que han adoptat, acaronat i estimat la nostra cultura s'han trobat amb les limitacions d'un estat monolític: Espanya. Catalunya ha entrat en una fase on ja no hi ha marxa enrere. La impossibilitat de garantir un futur dins de l'Estat espanyols, els intents fallits del catalanisme moderat per trobar un antídot contra la catalanofòbia i el sentiment d'Una, Grande y Libre, ha topat amb la realitat: Espanya no vol millorar, madurar ni tampoc evolucionar. I quan la majoria moderada se n'ha adonat (això sí, després de 300 anys de greuges, insults, menyspreus i abusos per part d'Espanya) el procés s'ha precipitat. Per primera vegada a Catalunya el carrer viu amb intensitat aquest debat, viu amb il·lusió o recança la possibilitat d'independitzar-se, però al cap i a la fi, el més important és que per primera vegada en 300 anys aquesta és una possibilitat real. Existeix de veritat. I és per això que els arquitectes de somnis han començat a treballar per donar base i forma a aquesta possible realitat. Una realitat que pren forma amb estudis, sondejos i tesis. I que a mesura que avança, com els plànols d'un edifici, compta amb més i més informació detallada. I no ens enganyem, la independència de Catalunya compta amb una base sòlida de realitat. Acompanyada de detalls econòmics, càlculs socials i formigó cultural. Però què hi ha a l'altre bàndol? Només hi ha dinamita. Dinamita per explotar i aniquilar qualsevol procés de consulta; qualsevol procés de r4eferèndum; en definitiva, qualsevol procés de democràcia. El proper 25 de novembre ens juguem que els nostres arquitectes de somnis comptin amb els millors aparelladors, capatassos, project Managers, per construir la independència. I cal que siguem conscients que aquells partits que defensen el referèndums, sense condicionants demagògics, són els que ens procuraran una Catalunya digne del segle XXI. I sobretot, els peons, som nosaltres. Els que cada dia treballem a l'obra i convencem a la gent del carrer que se sumi al projecte. Perquè l'unionisme només té dinamite per vendre. Una dinamita que si explota volarà per l'aire el nostre futur, els dels nostres fills, amics, coneguts, companys de feina. Així que toca prendre part, o estem amb els arquitectes de somnis o estem amb els aniquiladors de futur. Recordeu-ho el dia de les eleccions. Recordem-ho tots.

Votar o no votar? Un debat surrealista.

Em sembla surrealista que després de tants anys d'exercici democràtic la gent encara no sàpiga què és millor si votar o no com a mitjà de protesta. I sobretot, la diferència entre vot nul i vot en blanc. Sincerament cada vegada que sento aquests antisistemes que diuen que no s'ha de votar per lluitar contra l'establishment polític ric i ploro al mateix temps. Anem a analitzar-ho deixant de banda el debat ètic, polític i filosòfic de si és convenient o no anar a votar:

No votar implica deixar la participació en mans de la gent que acostuma a votar. Aquesta gent és activa democràticament i molta d'ella està vincula directa o indirectament amb una ideologia. La participació és el nombre de vots emesos en comparació al total de persones que poden votar. Quan no es vota el què es fa és abaixar la participació, pel que els partits necessiten menys vots totals per treure representació. Per tant, si la participació baixa la distribució de vots es fa en funció del total de vots emesos pel que el repartiment de vots per parlamentari és menor. Hem de tenir clar que mentre l'abstenció no estigui representada en un Parlament NO votar ajuda i afavoreix l'establishment dels partits polítics. És per això que l'opinió pública mai ha estat clara sobre aquest fet. No votar fa que els partits els sigui més fàcil treure els seus representants.

Pel tema del vot en blanc o vot nul. La cosa és més enrabassada. teòricament al vot en blanc se li ha atribuït el títol de la disconformitat amb tots els partits. Però sabíeu que el vot en blanc es computa a part en el repartiment i que un cop acabat segons el sistema actual basat en la llei dhondt el vots emesos en blanc passen al partit més majoritari? Llavors votar en blanc és reforçar la llista o candidatura més votada: pel que significa afiançar el poder del què guanya les eleccions. Per altra el vot nul no es computa com una opció, però sí que fa pujar la participació. Pel que el vot nul augmenta la participació i, per tant, augmenta el nombre de vots que necessita cada partir per treure els seus representants i llavors el vot nul un cop computat no passa a cap partit.

Pel que si esteu en contra de tot i de tothom, voleu lluitar contra l'establishment polític sisplau sigueu coherents, no deixeu d'anar a votar ni voteu en blanc perquè esteu fent el joc als partits poderosos. La millor opció és votar nul o alguna de les formacions minoritàries, fet que augmentarà la participació i el vostre vot farà que als partits tradicionals els costi més treure la seva representació.

Personalment no entenc com tanta gent es nega a votar sabent que la implicació i el compromís de tots és l'únic antídot contra el sistema mediocre de poder que ens governa. Pense-m'hi, perquè ens convé lluitar per un món millor. 

Anàlisi debat electoral. Els candidats: Oriol Junqueras i Artur Mas

El debat va tenir dos clars guanyador que exemplifiquen com pot quedar organitzat el Parlament un cop celebrades les eleccions del proper 25 de novembre. Oriol Junqueras i Artur Mas van ser els menys avesats a entrar en picabaralles. Van defugir el cos a cos, però van saber treure profit de dos o tres confrontacions. Un fet que els va fer erigir-se com els principals vencedors del debat. Sobretot perquè la resta de candidats van acatar aquests rols. Tant és així que Sanchez Camacho s'adreçava a Mas com a President, i la majoria refusaven immiscuir-se en el camí de Jonqueras.

Oriol Junqueras (ERC): la seva presència contrastava amb la d'inici de la seva presidència d'ERC, el seu aspecte estava curosament estudiat si bé -com sempre dic- a ERC encara hi falta molt de 'glmaour' i, especialment, saber vestir. Un nus windsor sense cap arruga al cos de la corbata (portava una arruga feta exprés a la corbata amb un nus constrenyit, símbol irrefutable de manca de no saber fer nusos) l'hagués ajudat. El vestit li anava especialment just i cada vegada que gesticulava Oriol es notava limitat un fet que va transmetre però que lluny de ser un defecte va denotar un contrapés amb el seu discurs. La contundència dels seus continguts, el to pedagògic de càtedra d'universitat i la limitació del vestit va crear l'efecte que no estava posant tota la carn a la graella i que en qualsevol moment podia treure molta més munició. Un fet que va fer anar amb molta prudència als seus adversaris. Fins i tot en Rivera, que tallava constantment en Junqueras va sortir escaldat per aquest posat. Al final sense entrar al cos a cos, en Junqueras demanant calma i reivindicant pacíficament el seu torn va deixar que Rivera, quedés com un mal educat. I, com si es tractés, d'un patí d'escola en Junqueras no va deixar que els seves paraules caiguessin en sac buit. Cada vegada que parlava 'sassegurava de no cridar, de no caure en incoherències ni dubitacions de discurs. I, especialment interessant, si hi havia guirigall ell no parlava. Es va assegurar que els espectadors poguessin escoltar el què ell deia. La seva tàctica va funcionar. Al final va saber sintetitzar els seus arguments. Amb poques intervencions va posar en evidència el joc de la por del PP i C's i a més no es va estar d'evitar el cos a cos amb Artur Mas. Però va ser contundent, no solament es va oferir com un valedor i garantia al llarg del camí d ela independència sinó com una alternativa social i ecnòmica a CiU. Va posar uns límits sense ser violent ni agressiu amb CiU una tàctica que li va donar més rèdit que a Herrera que va buscar el cos a cos en tot moment amb Artur Mas. Va deixar clar amb petites propostes de canvis de tributs, de gravació de les transaccions financeres,. a grans empreses, que ERC no solament aposta per la independència sinó per defensar la classe mitjana: des del treballador fins a les petites i mitjanes empreses de Catalunya. Va ser clar, no pot ser que les grans empreses paguin menys que les petits i mitjanes empreses o que els autònoms. Enmig del debat estrany i arítmic Junqueras va ser clar amb el seu paper i objectiu: aconseguir ser 2a força i ser el pèndul que compensa la imminent victòria de CiU.

Artur Mas (CiU): el candidat de CiU va ser pacient, estable i molt murri. va deixar que la resta de contrincants s'esbatussessin. No va buscar el cos a cos i el va anar evitant, amb paciència, gestos dòcils i apel·lant a la bona educació (fet que especialment va desquiciar a Herrera en les dues enganxades dialèctiques que van mantenir). Artur va sortir amb la tàctica molt ben apresa. Res de papers ni carpetes. Apel·lant a la majoria i comprometent-se en fer realitat la voluntat del poble. L'actual i -futur, si no canvia res- President de Catalunya va actuar amb molta professionalitat. va fer discursos planers i ràpids limitant-se a centrar tot el futur de Catalunya en la consulta i la realització de la consulta en un Parlament fort. L'equació de seguida va funcionar: ell s'erigeix com la garantia d'un Parlament fort que tiri endavant les aspiracions sobiranistes d'un poble. Ara bé, no va concretar res. Ni quan, ni com. Va jugar amb les paraules i va ser contundent quan Navarro va provar d'enxampar-lo dient que Mas defensava un referèndum il·legal. Rivera va fer l'únic amago d'enfrontar-se a Mas però van sortir tots escaldats. Mas preguntava 'què vaig dir jo, exactament?' i ell mateix es contestava 'farem el referèndum sí o sí' i això no implica que sigui il·legal. Recordant el fil de tots els seus discursos era imbatible i no tenia ningú que li rebatés. Bé econòmicament Herrera va intentar retreure-li la gestió, Mas replicar amb la carta del Tripartit i va recordar en veu alta i de memòria el deute acumulat que el 2010 tenia la Generalitat com a herència del govern d'esquerres. Herrera va perdre pistonada. Però Mas va retreure aquesta herència al PSC, però si no recordo malament no ho va fer a ERC. ERC i CiU semblava que ballessin a una dansa estratègica: Jonqueras no va retreure la gestió a Mas sinó que parlà en positiu de com millorar la gestió de la crisi. Mas no va retreure a ERC el paper del tripartit si bé implícitament cada vegada que sonava aquesta paraula tots sabien -els espectadors també- que ERC hi estava inclosa, evidentment. Un Mas estratègic i fins i tot absent en certs moments va deixar que els altres caiguessin en l'error del nerviosisme, la baralla i la mala educació. I només va deixar clara un cosa: Espanya limita a Catalunya i ell és qui possibilita i garanteix una consulta. Ni gestió política, ni estratègies, ni posicionament financer, res. El messies és nat i la resta de candidats no el van poder despentinar. Tot i que la complicitat personal i política amb Junquereas va demostrar que potser comparteixen secret per no despentinar-se.

Anàlisi debat electoral. Els candidats: Alícia Sanchez-Camacho i Pere Navarro

Els rols més clar en el debat el van exercir els dos candidats de les formacions sucursalistes de la metròpoli. La candidata del PP, Alícia Sanchez-Camacho va exercir un paper dominant mentre relegava al representant del PSC el rol de víctima. Ells van representar la mateixa moneda amb dos cares diferents. Intentant defensar uns valors unionistes amb matisos.


Alícia Sanchez-Camacho (PP): va provar de fer un discurs contundent però allunyant-se de l'agressivitat amb la què normalment respón i talla als seus contrincants. De fet, és la primera vegada que va mostrar un caràcter més dòcil i menys agressiu. Fet que per una banda li donà solvència en quan a ser clara amb la posició del PP respecte la independència i el govern de CiU, però li va restar efectivitat amb la lluita que Albert Rivera va propiciar per avia'm qui defensava millor la unitat. La candidata del PP va emmerdar-se a ensenyar papers, quelcom que els polítics haurien de deixar de fer en un debat (la política està tan desacreditada que els que pugui dir un paper ja no s'ho creu ningú). I precisament va triar malament el seu camp de batalla. Va insistir tant amb el fet que Catalunya quedava fora de la UE si s'independitzava, que va rebre la frase irònica d'Alfons López Tena "també quedarà fora del sistema solar, no?". Però també va rebre l'embat d'Artur Mas, que la va acusar de mentir tot afirmant que el Govern Espanyol pressionava a la UE perquè es postulés, i de sobte Junqueras va afirmar que ell mateix havia assistit a aquestes pressions de polítics espanyols a la UE tot creant una traca on Herrera s'hi va sumar mentre Rivera es quedava en un racó: el resultat és que la candidata del PP va quedar en fals i la seva credibilitat va quedar malmesa. Un fet que va provar de recuperar atacant a Artur Mas, dient que havia deixat una Catalunya pitjor del què havia trobat. Però aquí va rebre de nou, fins i tot de Rivera, que li va recordar que les polítiques de CiU estaven aprovades amb el suport o abstenció del PP. veient que no tenia massa opcions, Alicia intel·ligentment però èticament qüestionable va decidir fer llenya de l'arbre caigut: el PSC. Pere Navarro va rebre de valent per part del PP que volia atrapar electorat socialista descontent amb el procés sobiranista que ha engegat Catalunya. Alícia va començar una rèplica a Navarro dient: "Sabia que tenien problemes de lideratge, però no  tants!". Malgrat això el missatge del PP va quedar ben clar: oposició a qualsevol expressió de referèndum o consulta al poble català, oposició a la independència. Però en cap cas va saber donar resposta a les acusacions que la resta de partits li van fer de la getsió que Mariano Rajoy està duent a terme a Espanya. Un llast que la candidata del PP no va poder superar, igual que no va poder superar el complex que el PP està perdent Catalunya i no podrà fer res contra al voluntat de la majoria.

Pere Navarro (PSC): Absent. realment no entén què ha vist la cúpula del PSC en aquest candidat. De4 discurs fluix, nul·la capacitat d'improvisació, Navarro va demostrar no solament no tenir capacitat per reaccionar en un debat sinó que a més es va equivocar diverses vegades que parlava de xifres, fet que va portar a la resta de candidats a rectificar-lo. Un fet que va malmetre moltíssim la seva imatge. Fins i tot va arribar a contradir-se amb el seu posicionament davant del referèndum. Un fet que el mateix Artur Mas li va retreure i que va despertar desconcert en el propi Navarro. Va ser surrealista que el mateix moderador de l'acte li recordés  a Navarro que gairebé ni havia parlat... Una imatge dòcil, desemparada i confusa que es va incrementar quan aquest va provar de defensar-se dels atacs de la candidata del PP i al mateix temps va provar d'atacar a Mas. Això sí, va regalar a l'audiència un dels gags més factibles per a ser recreats al programa de sàtira política de Tv3, Polònia: Navarro provant d'escriure en la seva carpeta una suma (qui sap per demostrar que sabia sumar) en un gest que la càmera no podia copsar i que encara va ser més surrealista amb la intervenció del moderador provant d'ajudar-lo a trobar la seva càmera. Artur Mas s'ho mirava amb cara de vergonya aliena i Sanchez-Camacho amb cara d'haver trobat la presa perfecte. Navarro no va poder ser menys clar: federalisme. Una proposta que a Espanya sona a xino. Contradiccions amb les propostes econòmiques i socials que topaven contra un Mas magnànim però contundent que li recordà la gestió del Tripartit mentre la líder del PP li recriminava Zapatero. El Mateix Rivera es va acarnissar amb Navarro usant la figura de Zapatero com un dels pitjors governants de la història. Navarro no té futur com a polític, de fet va demostrar que representa exactament la imatge del PSC: un partit sense futur a Catalunya, un partit sense rumb ni discurs.

Anàlisi debat electoral. Els candidats: Albert Rivera, Alfons López i Joan Herrera

Anem a afrontar candidat a candidat la seva actuació al llarg del debat polític de TV3. Una oportunitat de mostrar als ciutadans què defensa cada formació i d'acostar el posicionament de cada partit al carrer.  Val a dir que la primera imatge va ser molt clara. Joan Herrera i Artur Mas van ser els dos únics que no van sortir a la fotografia amb la carpeta del partit. Una acció que va transmetre de seguida una sensació de cofniança i solvència. Els assessors de la resta de partits -molts dels quals han cursat masters estratosfèrics a ESADE- ja haurien de saber la importància de recomanar als seus candidats que no apereguessin amb la carpeta coorporativa més pròpia de supermercat que d'un candidat solvent.A partir d'aquí analitzarem candidat a candidat quina va ser al seva actuació:


Albert Rivera (Cs): va estar incissiu, té una capacitat per sintetitzar realment excepcional i quan no cau en l'actitud de nen rabiós i maleducat té una claretat que l'ajuda a exposar els seus arguments de forma contundent. Va obrir el seu posicionament amb una intervenció de 30 segons realment profesisonal incidint en un aspecte poc conegut del seu programa: la lluita contra l'establishment polític, el canvi de sistema electoral (llistes obertes, etc) i el posicionament contra els grans poders econòmics: el sistema financer i bancs. Malgrat aquesta visió més populista va descol·locar els seus contrincants no es va estar d'insistir en el lema d'unitat. Es va erigir com el gran defensor d ela unitat d'Espanya i va buscar la confrontació amb la candidata del PP, que es va a negar a entrar al tu a tu. Herrera va ser un dels altres commocionats ja que Rivera li va copsar el discurs social. Segurament Rivera hagués triomfat a l'escola del sofisme de la Grècia clàssica. Tota la claredat que va jugar en els aspectes socials la va ometre sobre el tema de la llengua catalana. Va saber adaptar-se a un format caòtic de debat i va mostrar clarament el menyspreu que té cap al candidat de SI, Alfons López-Tena. A nivell professional cal dir que va saber improvisar, adaptar-se al joc de debat però li van perdre les formes en certs moments. Aquesta actitud exagera d'Infant Terrible li va passar factura, ja que molts cops el situava al llindar de la mala educació. Però va ser intel·ligent ja que després de dues rebolcades dialèctiques que li va dedicar a en Junqueras va decidir solament buscar la confrontació amb PP i PSC que són dos fonts de possible vots per C's.Va deixar clar els seus punts: restructuració del sistema econòmic, millora del sistema d'encaix d'Espanya, avenç en el sistema electoral, negació de l'independentisme, criminalització dels referèndums i dels seus defensors, entre d'altres.

Alfons López-Tena (SI): la claretat no és el seu fort en discursos acotats. La seva gran virtut és la confrontació i la va cercar amb tothom que se li va creuar dialèticament. Sobretot la capacitat d'ironitzar el va fer especialment incident quan amb la frase 'Catalunya quedaria també fora del sistema solar' en al·lusió a tot el dramatisme que la líder del PP, Sanchez-Camacho, posava per emfatitzar com de dolenta seria la independència per Catalunya. Va tenir moments poc virtuosos ja que va arribar a entrar amb el frec a frec fins i tot amb el gamarús del presentador. López Tena va saber posar el punt combatiu recordant en tot moment les limitacions que suposava per a Catalunya l'Estat espanyol: a nivell de lleis, tributs i pressupostos. Va deixar clar que el menyspreu que li professa Albert Rivera és completament compartit. En diferents moments del debat, es podia escoltar de fons retrets que s'anaven fent un i altre. D'altra banda, va provar d'erigir-se com el gran valedor de la independència. El seu discurs final no va ser apoteòsic ja que va estar dubitatiu i forçat, però la seva lluita al llarg del debat el va fer present gràcies a la seva combativitat. Al final però de tant anar a la contra els punts del programa de SI van quedar completament oblidats: l'únic que va aconseguir deixar clar és que Catalunya amb Espanya no té futur, però no va aconseguir fer despuntar cap de les propostes del programa de SI.



Joan Herrera (ICV):  va provar de ser pedagògic i calmat però el seu frec a frec amb Mas el va alterar completament. L'herència del tripartit li va passar factura. A ell i a Navarro. En Junqueras va fer com si la cosa no anés amb ell. Herrera va lluitar el discurs ideològic d'esquerres i de carrer. Va provar de posar exemples sobre el patiment i la crisi però va perdre massa temps amb retrets a CiU. Aquest va ser el seu gran error. En un inici prou digne es va anar desquiciant cada vegada que Mas li recordava el deute que el tripartit havia deixat a la Generalitat. I Herrera en comptes d'esquivar el dard el va entomar de ple. La picabaralla el va portar a perdre el fil del discurs. Un fil que a més es va veure sacsejat per les incursions socials del discurs de Rivera. Un discurs que va trastocar als seus oponents però especialment Herrera que va veure com havia de justificar que ells eren els 'bons' defensors del treballador i els més ferms opositors a les retallades. Però això el va fer perdre claredat i singularitat. No va poder concretar polítiques clares ni exemples concrets de com afrontar la crisi. En línies generals però es va mostrar clarament a favor del referèndum d'autodeterminació i insistent amb la necessitat de polítiques socials. 

Anàlisi debat electoral: El format i el moderador.

Ahir Tv3 va oferir el tradicional debat electoral. Els periodistes van estar pendents de l'arribada dels candidats -si arribaven sols o acompanyats, com vestien, si portaven papers a les mans, etc. Va ser molt comentada l'arribada de Lopez Tena sobre la moto d'Uriel Bertran o la comitiva de C's amb els seus tratges immaculats a l'estil Tarantino, o que Sanchez-Camacho arribés la primera. Ara bé, si busquen a qualsevol diari l'anàlisi del contingut del debat és realment lamentable el que s'hi troba: que és igual a res.

Per començar cal dir que en plena crisi han fotut al carrer a molts professionals per no fer bé la seva feina. En Ramon Pellicer és un presentador acceptable per als informatius i/o altres formats. Com a conductor d'un debat important és lamentable. El seu somriure de maniquí era la resposta a qualsevol situació que se li escapés -o sigui totes les situacions que es van produir al llarg del debat-, somreia sarcàsticament impossible de dominar a Alfons López Tena i va sucumbir al cos a cos, amb rèpliques iròniques que com a professional s'hauria d'haver estalviat. Si volia controlar a López Tena ho havia de fer amb autoritat i no fent el paperina. El repartiment de temps va ser realment un xou. En Pere Navarro gairebé ni va parlar, l'Artur Mas i  l'Oriol Junqueras van parlar al llarg del primer bloc ben poc. En López Tena, l'Albert Rivera i l'Alícia Sánchez-Camacho van abusar del seu temps. I Joan Herrera va quedar descol·locat buscant el seu torn a replica. Però el moderador només va cridar l'atenció al primer. Els diaris tradicionals ni esmenten el paper galdós de'n Pellicer, per coorporativisme. No saben vostès com s'acostumen a guardar les vergonyes entre sí els periodistes, són el col·lectiu més similar als polítics.Pel que el primer a comentar és aquest paper mediocre del moderador: amb un debat mal moderat els torns de paraula no es respecten, no es condueix el fil argumental cada vegada que els polítics se'n van per les branques. Siguem sincers, si no es fan les preguntes correctes com es pot aspirar a obtenir bones respostes? Em nego a creure que a Tv3 no tinguessin ningú millor per moderar el debat? Pensem-hi!

En segon lloc, em sembla lamentable l'establishment que els periodistes accepten pel que fa a la representació d'altres formacions. No entenc per què no s'ha fet un debat seriós, amb un presentador solvent, que aconsegueix treure el suc a les diferents propostes dels partits amb representació però també a partits que aspiren a tenir-la: les CUP, Escons en Blanc i Partit Pirata de Catalunya, en són alguns. Representen corrents ideològics que s'estan construint un espai on els partits formals no han arribat. Pel que em sembla una falta d'autoexigència no haver articulat un debat on formacions que piquen pedra des de fa anys a nivell de base puguin posar contra les cordes els partits formals que es preocupen més de quedar bé. Hagués estat un gest en favor a la pluralitat i a la dignitat política comptar amb alguns d'aquests representants. I, perquè no hi hagi cap dubte, no parlo en cap moment d'incloure formacions feixistes que diuen defensar els drets dels ciutadans, proposant polítiques en contra de determinats col·lectius, que s'obliden també són ciutadans. Aquestes s'autoexclouen quan demostren el nivell xenòfob, ple de prejudicis i incult dels seus discursos.

I en tercer lloc, els blocs eren lamentables. No oferien possibilitat d'entrar a discutir amb detall fets concrets. La ciutadania està cansada de discursos. En general la desafecció envers els polítics acostuma a estar lligada amb el distanciament amb els grans discursos. Els blocs eren genèrics pel que deixaven directament un espai abismal perquè els polítics fessin els seus discursets. Un fet que no els acota a parlar de coses concretes, que els ajuda a divagar i que fa que aquells que no coneixen la realitat del país parlin genèricament d'un tema, segurament sense tenir-ne la més mínima idea. Per exemple Herrera, Junqueras i López Tena van parlar molt concretament d'impostos i taxes. Unes frases que van passar desapercebudes pel debat de qui és competència què i de fins on Catalunya pot gestionar què. Pel que la generalització ens va allunyar de temes importants. Ningú per exemple es va atrevir a afrontar el debat sobre la responsabilitat de gestió pública on com es controla les inversions per saber les necessitats reals del país? Si una cosa ha demostrat la inauguració del nefast i inservible Carril VaoBus de la C58 és que s'han de responsabilitzar per tal d'aconseguir auna gestió eficient.O la gestió de la campanya institucional que ha costat 270.000 euros? Qui s'ha guanyat tants diners per un vídeo tant justet a nivell tècnic?

En definitiva, per començar el debat va oferir moltíssimes mancances que en absolut van contribuir a combatre el paper preparat, estudiat, posada en escena, línies generals d'intervenció amb que els assessors havien preparat als seus candidats. Pel que ja que aspirem a ser un país sobirà potser que siguem exigents amb tot el què fem. I tornar la dignitat als debats polítics també depèn del tipus de format i de les eines amb les que aquest s'articula. I el món periodístic també té la seva part de responsabilitat. Ja que malgrat fan el paripé cada vegada que anuncien els blocs electoral -tot recordant-nos que els pobrets periodistes no estan d'acord amb la imposició de blocs-, quan tenen l'oportunitat d'anar més enllà i posar les eines per fer un debat enriquidor no ho fan i, per contra, a més en fan unes reflexions que són de paper mullat (sinó consulteu als principals diaris què diuen del debat...). Autoexigència, començant per mi i continuant amb tu que estàs llegint aquest article. I fem una cadena per ser lliures no solament com a país sinó també lliures de caure en la mediocritat.

14 de Novembre: a fer vaga em convides?

Sempre he defensat que cal ser ferm amb el què un creu. I respecto a aquells que avui, per convicció, han decidit secundar la vaga general. Però com que no crec en aquesta convocatòria haig de ser ferm amb la meva posició. Avui el 80% dels meus companys no han vingut a treballar. Els respecto la decisió. Però només els hi respecto a aquells que no s'han demanat festa. Sí, hi ha molta gent que es demana un dia lliure per coincidir amb la vaga; així no els descompten res i queden bé entre els seus companys. N'hi ha d'altres, que són alliberats sindicals i no passaran la petició a l'empresa perquè aquest dia els el descomptin. Per altra banda hi ha qui rep directament una compensació per part del sindicat... Hi ha qui defensa els piquets informatius i la seva tasca... I hi ha qui fa vaga per convicció, orgullós que li descomptin. I només es mereixen el meu respecte aquests darrers, malgrat -reitero- no comparteixo la convocatòria.

En definitiva les vagues generals posen a tothom al seu lloc. La realitat és pot interpretar les vegades que hom vulgui però al final tot cau pel seu propi pes. Com per exemple podem comprovar que l'adjectiu 'informatiu' lligat a la paraula piquet és un acudit digne del millor humorista. I és que els piquets s'entesten en informar en ple segle XXI, en la era de la sobreinformació. Al final tots comprovem que la seva acció no és informar sinó coaccionar a treballadors, empresaris i sobretot als pobres autònoms que tenen negocis de barri, perquè tanquin els seus negocis. La seves consigna s'ha de secundar. Ah si? I si no vull? I si vull exercir el dret a no fer vaga? Ja sabeu quin ventall d'insults i amenaces que comporta aquesta pregunta. Però sispplau no us esteu de fer-vos-la, perquè la grandesa de la llibertat és que pensem tots diferent. I cal poder ser lliures; sobretot ara més que mai que reclamem la maduresa per crear un estat nou, una societat nova i contribuir així a crear un món millor.

Eleccions catalanes: publicitat i promeses

Comença la cursa. Ja ha arrencat la campanya electoral per la pugna a assolir el poder al Parlament de Catalunya. El proper 25 de novembre de 2012 viurem una jornada històrica d'eleccions a Catalunya. Unes eleccions marcades pel debat social i el debat nacional. Davant de la polarització on els partits s'han dividit en dos clars blocs (a favor de l'autodeterminació o en contra) els electors tenim la responsabilitat de repassar tots els programes electorals per decidir com usar el nostre vot. Llàstima però que segons diversos estudis la major part del vot s'acaba decidint aquestes darreres setmanes de pugna propagandística als carrers ja sigui via mítings, espais publicitaris i en les anàlisis tant partidistes del pseudoperiodisme que impera tant a Catalunya com a Espanya.

Llàstima, però, que les empreses privades quan publiciten un producte o servei estiguin subjectes per llei a complir la seva paraula; fins i tot quan per un error d'imprempta, d'escriptura, han promès un producte amb un preu erroni. I sempre, i quan, no estigui indicat per llei amb la coneguda parafernàlia legal amb un text explícit que expliqui la possibilitat d'errors en el text. Per què explico això? Perquè sempre recordaré un amic que va adquirir a la pàgina web d'una cadena de llibres i electrònica una videoconsola per 49 euros. Una videoconsola que s'acabava de llençar al mercat i valia 490 euros però per error al web es promocionava a aquest preu. La cadena va esmenar-ho però massa gent havia comprat a aquest preu el producte i va haver-lo de servir a aquest preu, fent feliç a molts usuaris! Em pregunto si tant important és el nostre futur; si tant important és l'esdevenir del futur de Catalunya, per què no permetem que les empreses fallin en les promeses que publiciten però sí que permetem que els polítics menteixin? Per què no exigim que els programes electoral siguin documents que els electors puguin portar davant de la justícia si no es compleixen? Per què permetem que els suposats líders del nostre futur puguin mentir, tergiversar i manipular? O desdir-se i aliar-se amb poders econòmics que havien rebutjat en plena campanya? El proper 25 de novembre tenim eleccions i com a ciutadans hem de prendre partit per poder canviar, exigir i reclamar el què creiem bo pel nostre país, la nostra família i el nostre futur. I mentre no tinguem un sistema que vigili que polítics i partits compleixin amb el què prometen, creieu-me, nosaltres, el poble som la única garantia.

Splash: un exercici de llibertat

Sempre recordaré certes pel·lícules de la meva infància que metafòricament traslladaven a trames reals fets tant importants com la fantasia: Mary Poppins, Splash, Willow o Otto el Rinoceront... entre tants d'altres. Films, molts d'ells ingenus i innocents, però en el fons que mostren aquest caos de fantasia que tots portem dins nostre. I és en la fantasia que trobem la clau per assumir la realitat d'aquest món. Així que no tinguis por, deixa't portar per la imaginació i... Splash!

Si vols veure més obres del Doctor Corb fes clic aquí.

Campanya electoral #25N: eleccions Catalunya

La Generalitat de Catalunya ha promogut la campanya institucional per anunciar les eleccions del proper 25 de novembre de 2012. Per fer-ho ha impulsat un vídeo publicitari inclós dins d'una campanya que ha provocat polèmica per incloure referències a l'11 de setembre de 2012. Tant és així que tots els partits, excepete CiU i ERC, han denunciat la campanya fins a aconseguir que la Junta Electoral Central hagi exigit la retirada que a dia d'avui s'ha fet efectiva. Ara bé, deixant de banda tot el debat darrere d'aquest espot hi ha tota una reflexió. I és que la campanya ha costat 270.000 euros.

Una xifra molt per sobre del preu de cost d'un vídeo, dos models de falques -mitja pàgian de word per cap- i segurament del preu dels espais publicitaris que en cas d'eleccions de ben segur estan regulats. Realitzar aquest vídeo implica refregir unes imatges existents i un dia de rodatge en un estudi amb croma perquè les diferents persones diguin la seva frase. Editar i llestos. Tot això de ben segur s'ha pagat a preu de minúscia. Vivim en un país on els càmeres, els periodistes, realitzadors, editor de vídeo, guionistes, treballen gairebé a preu de cost per sobreviure. Aquest vídeo, entre lloguer de l'estudi amb croma, l'equip i tècnics no sobrepassarà entre els 5.000 o 7.500 euros amb IVA inclós. La pregunta és a quina empresa se li ha pagat tants diners per fer un vídeo com aquest? Quant s'ha pagat per realitzar dos models de falca de ràdio que ocupen una pàgina de word? Quants diners s'ha pagat a una empresa de central de mitjans (empreses que controlen les insercions publicitàries institucionals i que treballen segons concurs amb les administracions) per gestionar quants espais publicitàris a quin preu?

Al final, els partits han posat el crit al cel per un tema subjectiu. Ja que si apareix la referència a la Diada i la seva manifestació no és l'important ja que va ser una manifestació col·lectiva el dia de la festa de tots els Catalans. L'important és saber quants dels polítics que diuen representar-nos tenen clar que no poden inflar els comptes públics amb encàrrecs sobreinflats de preu. I és que el què és partidista és queixar-se del vídeo pel seu contingut i que ning´`u investigui a qui s'ha pagat i quan per un producte que no s'ho val. Perquè amb una campanya de 270.000 euros hi ha un marge abisamal. Un Marge que no correspon en absolut al preu de mercat d'aquest producte. I al final, comença a cansar que acceptem el pagament de preus desorbitats per serveis i/o productes que no s'ho valen. Potser fora bo, que els polítics comencin a entendre que amb els diners no s'hi juga.

Pluja de Corbs, pluja d'ànims: Catalunya Lliure.

Molta gent es dedica a justificar-ho tot a base de culpa... "Això ha fallat perquè aquest no ho ha fet bé, aquests no són prou compromesos o no sé de qui és la culpa però meva de ben segur que no". Aquests cercles viciosos s'adopten a nivell col·lectiu: tots és culpa dels altres però nosaltres no som responsables de res. Una premisa curiosa tenint en compte que estem apostant, aquí a Catalunya, per construir quelcom diferent.

La construcció nacional de Catalunya és també la construcció social del país. No solament estem posant els bases per dotar d'unes estructures que garanteixin la sobirania, independència i potestat de Catalunya com un nou país de ple dret en aquest món, sinó també les bases d'una societat que agonitza i no pot continuar immersa en les batalles partidistes, les enveges, els egos i la falta d'escrúpols del poder. Un estat sobirà no ha de tenir cap lligam que limiti la seva llibertat. I, per això, cal trencar els lligams amb aquestes actituds col·lectives que fa temps que amaren la nostra ànima social.

És moment de tallar dinàmiques destructives, despectives contra nosaltres mateixos i contra els altres. Potser per que ja no importa qui ha fet què, qui va dir, o jo vaig fer. Estem en un moment cabdal per tots els que vivim a Catalunya i és moment d'apostar pel present i pel futur d'una forma clara, concisa i sense rancúnies. I per què avui sembla que vulgui donar lliçons de comportament? No és cap lliçó sinó una reflexió sobre com de negatiu és veure tot el dia que davant d'un moment de llibertat i democràcia històric molts es passen el dia menyspreant aquells que no pensen com ells. I és responsabilitat de tots ser més exigents amb nosaltres mateixos per canviar-ho.

Sé que molts porten dins seu molta rancúnia. Però és hora de passar pàgina. El nou independentisme no té res a veure amb vendettes ni tampoc amb egos. De la mateixa manera que no odio ni menyspreo els espanyols per sentir-se espanyols, tampoc menyspreo els catalans que se senten catalans i espanyols, ni tampoc als independentistes que se senten d'un costat o altre de la balança de ponderació ideològica. I lluito perquè tots, entenguem que no és moment de respondre provocacions, ni de fer retrets, sinó de ser ferms amb els nostres objectius. Perquè sigui quin sigui el resultat d'aquest procés estem posant en joc l'esdevenir d'un país sencer, els futur de les nostres famílies, veïns, amics, companys de feina i de TOTS els que vivim a Catalunya. I sincerament, aquest moment és massa important per caure en la dinàmica típica de baralles de pati d'escola. Tenim feina per fer. Fem-la.