Revolution way: l'exemple del Fènix

Molts dels que em llegiu sou de diferents països, alguns molt lluny de la meva terra. Però no per estar lluny implica que no compartim neguits, emocions, il·lusions o esperances. O fins i tot, que no patim la injustícia, la fredor i la mediocritat de la gent que ens envolta, que ens mana, que ens governa, que ens prova d'amputar la nostra llibertat. El poble català, és un poble que es manté i sobreviu des de la derrota. Una derrota famosa que l'any vinent complirà 300 anys i que significà la pèrdua de la llibertat i el sotmetiment a la corona hispànica dels Borbons, o sigui el què avui dia es coneix a com a Espanya.  Des de llavors els catalans hem creat el nostre destí: hem sobreviscut a al Dictadura feixista de Franco, hem sobreviscut a lleis i violència que pretenien amputar la llibertat de parlar el nostre idioma, i vivim i sobrevivim la capacitat de la ignorància espanyola de voler deixar que el poble català esculli el seu destí i la seva possibilitat d'autogestionar-se com un Estat Propi. 

Però hi ha un aspecte que em sembla fonamental: la Renaixença. Aquest procés cultural del segle XIX va aconseguir reviure la llengua i cultura catalana després de centenars d'anys sotmesos a Espanya i amb la imposició d'una llengua a tot un territori com és la del Castellà. Arran del Decret de Nova Planta, un decret que derogà les institucions catalanes, imposà el castellà i anorreà el català i la seva cultura de la vida pública. Pel que la Renaixença és el nostre afany de conservar allò positiu: la cultura, la llengua, les tradicions i la complicitat amb la gent que t'envolta. 

En un món que sovint els humans fem que sigui una merda cal recordar aquests moviments. Moviments de gent que muntava concursos literaris, recitals de poemes, diaris en una llengua, cançons i danses, gent que compartia amb altra gent l'amor per construir i no derruir. És per això que sigueu d'on sigueu recordeu que per ser revolucionari s'ha d'apostar per la paraula, per la cultura, per l'art, pel compartir somriures amb els que ens envolten, per no defallir, per lluitar pel que un creu, per mantenir l'excel·lència com una opció prioritària,... Tots, estiguem on estiguem, podem compartir aquest regal que els catalans del segle XIX van fer a tot el món: l'exemple de resurrecció d'una llengua i una cultura que estava a punt de desaparèixer.

Així que en un món on encara hi ha gent qui crem llibres -encara que sigui simbòlicament- amb les flames de la incultura, la imposició i el menyspreu; en un món on encara hi ha qui vol amputar la llibertat dels pobles a decidir o de les persones de viure amb complicitat; en la terra on uns pocs sotmeten a uns molts; recuperem l'exemple d'aquells que veien com tota la seva història i cultura estava a punt de desaparèixer i van dir 'no'. Recuperem l'exemple dels que diem no a la misèria i la cobdícia, a la traïció i a la imposició. Recuperem la 'Renaixença'. Recuperem l'exemple de l'au Fènix.

El futbol: panem et circenses

Enmig d'un embús de trànsit descomunal a Barcelona vaig viure un moment del més surrealista possible. Mentre al gent no deixava de pitar i de posar-se histèrics dins dels seus cotxes aturats per complet en els dos sentits de la Ronda Litoral de la ciutat, unes sirenes van trencar aquell guirigall per donar pas a la imatge més sarcàstica que la vida et pot oferir. Un destacament motoritzat de la guàrdia urbana, la policia de Barcelona, va apareixer amb les sirenes posades apartant els vehicles de la Ronda Litoral, obrint camí amb insistència i vehemència. 

Tots sabem que quan intervé la policia és per causes de força major. Així que la gent va apartar els seus vehicles amb la celeritat necessària per no entorpir el pas a una possible ambulàcnia, convoi de matèries perilloses, o algun vehicle que actués en servei d'urgència. La meva sorpresa és que el què va passar a continuació va ser l'autocar amb els jugadors de futbol d'un dels equips (és indiferent quin) que anaven al Camp Nou a disputar un matx de la Champions League.

I aquesta és la desgràcia del nostre país, de la societat occidental, de la cultura que estem creant entre tots de servilisme als poderosos, de servilisme als diners i a la petulància. La policia ha de garantir la seguretat quan calgui d'esportistes i altres persones integrants de la societat. Però cal obrir el pas a uns futbolistes? Que la policia ve a casa teva a buscar-te per escoltar-te i obrir-te camí si has d'anar a l'hospital? Que les autoritats t'obren tota una carretera congestionada si tens un exàmen a la universitat i vas tard? O la policia t'escolta si has de buscar una farmàcia de guàrdia per comprar uns medicaments?

La policia està al servei de la ciutadania no d'uns jugadors rics que tenen que disputar un partit de futbol. I fins que no entenguem que aquest circ mediàtic només afavoreix un model buit de contingut i sense valors no podrem afrontar els reptes que ens ofereix el nostre futur. Em nego a creure que sigui urgent i de vitalitat ciutadana fer perdre el temps a un agents de l'ordre competents per fer-los obrir camí en un embús perquè unes persones que donen cops de peu a una pilota facin la seva feina. Perquè els polítics no decideixen que policia vagi obrir camí als metges, infermers, professors, i a tanst altres professionals quan van a la feina? Professinals que tenen la responsabilitat de garantir l'educació i la salut de tot un país? La policia prou feina té en haver d'aguantar que la justícia deixi en llibertat reiteradament autèntics professionals del furt o en gestionar la ja pesada i col·lapsada situació del trànsit a la capital catalana...  Han d'anar a escoltar a uns nens rics?  Vivim en un circ i ens roben el pa, ens amputen les nostres escoles, limiten les nostres cobertures i serveis sanitaris i encara els riem les gràcies quan ens tiren una engruna en forma d'entreniment i oci. Panem et Circenses.

Mediocreland: no limits

En un paratge envoltat de naturalesa, de la riquesa d'un bon clima, a tocar del mar i amb una cultura i una història mil·lenària s'erigeix Mediocreland, la terra sense límits. A Mediocreland aquelles persones més traïdores, mentideres i vils troben el seu lloc dins dels poders fàctics de les estructures de poder. Ets dels que a l'escola pegaves als altres? Ets dels que enganyaves a tothom, copiaves als exàmens i robaves l'esmorzar als teus companys? Ets dels que menties i feies veure que erets d'una altra manera? Ets dels que acostumes a idolatrar als que tenen poder i a aixafar els que consideres insignificants? A Mediocreland t'hi sentiràs còmode.

Allí tu i els teus podreu formar un nucli familiar, viure en una bona casa, aconseguir una bona feina, cobrar un sou desorbitat i a sobre, dins del mateix paquet promocional, podràs tenir gent al teu càrrec a qui menysprear i faltar el respecte. Mediocreland posa al teu abast tot el què necessites per sentir-te superior, per reafirmar la teva autoestima i per millorar la teva salut. A més, existeixen paquets promocionals d'activitats addicionals: vols faltar el respecte als teus companys de feina? Vols aixafar als teus subalterns? No et perdis el pack 'Vilesa&poder' que et donarà la oportunitat de no solament ser mal educat amb els que t'envolten sinó també escapolir-te de les teves responsabilitats mentre assumeixes un càrrec públic molt ben pagat!

De veritat vols perdre't l'ocasió de prosperar a costa dels altres? No siguis ximple i apunta't a viure Mediocreland, la terra sense límits on aquells mal professionals, egoistes, insegurs, traïdors, mal educats i incults arriben a complir els seus somnis. A Mediocreland tothom pot arribar a menysprear els seus congèneres. No et perdis aquesta oportunitat.

Oferta limitada en funció de la capacitat del poder polític i econòmic d'assumir personal mediocre.  Tots aquells que siguin honestos consultar abans a un metge les conseqüències dels seus actes. Mediocreland no es fa responsable d'accidents, desfalcs, maltractaments ni cap altre acte vil i cruel que succeeixi. Sota cap circumstància s'admeten corbs a Mediocreland.

Gestors públics: Voluntat de millora?

Què necessitem a part de queixar-nos de tot per canviar el món on vivim? Criteri, exemple i càstig. La fòrmula que he batejat com a "CEC" és infalible si s'aplica. Hem de formar perquè les persones i els futurs ciutadans tinguin criteri. 'Criteri' per no ser volubles davant de la desidia i la corrupció, i això es pot acompanyar amb 'Exemple' per part d'aquells que fan de la gestió pública una bona praxis. I, fins i tot amb un sistema on es recompensi els que són bons gestors, els que són honestos i inquebrables (no com ara que el podrit sistema acaba premiant a aquells que el violen i el vulneren). I finalment, 'Càstig': contundència en castigar, en no deixar impune la mala praxis.Castigar per elminiar del sistema els errors continus, la falta de responsabilitat, la manca de compromís...

I és que on està aquesta fòrmula avui dia? Per exemple, Catalunya ha estrenat un Carril Bus-Vao de 1,6 km que va tenir un cost de 80 milions d'euros. Aquesta infraestructura  ha costat 50.000 euros per metre construït! 50.000 euros anuals seria un sou brut de prop de 4.000 euros al mes. A qui se li va ocorre aquesta infraestructura que només connecta amb 1 sola de les 4 entrades de Barcelona? Qui va firmar aquerst projecte? Qui el va votar i aprovar políticament? Aquest és el nostre problema com a societat. Com pot ser que un projecte així que ara tindrà una repercussió indefinida per a tota la societat (aquesta infraestructura s'ha de mantenir i condicionar de forma regular) fos aprovat de forma unilateral amb un cost tant elevat i una falta d'argumentació tècnica tant averrant? On són els gestors públics que van impulsar aquest projecte? Han percebut alguna conseqüència conforme la seva responsabilitat amb aquesta decissió? Qui va decidir quer això era mé sprioritari per exemple que millorar l'accés de l'AP7 des de la C58 que dia a dia col·lapsa aquesta via a l'alçada de Sabadell? Qui va decidir que era més prioritari que arranjar certs trams de la C17, una via que darrerament va a rebossar de vehicles i és perillosa ja que està peraltada de forma incorrecta en molts trams? Qui va decidir que era més improtant el carril Bus- Vao que l'ampliació de les rondes de Barcelona?

Aquest és el problema de la nostra societat. Vivim envoltats d'exemples d'impunitat on certes persones, no solament, els polítics sinó un munt d'alts càrrecs i càrrecs tècnics del sector públic (i no us penseu que del sector privat se'n salven molts) prenen decisions que rebenten les arques públiques, violen i distorsionen el sistema i a més a més sense pagar cap conseqüència pels seus actes. Per tant hem de començar a reclamar l'aplicació del CEC (Criteri, Exemple i Càstig) ja que la societat no ha de tolerar la mala praxis, i per desgràcia mentre certs energumens van projectar aquesta infraestructura a certs hospitals de Catalunya tenen quiròfans tancats, els falten guants als sanitaris, llistes d'espera per proves de dos o tres anys... Així que no us penseu que no té importància ja que cada vegada que un gestor públic pren una mala decisió arran segurament d'interessos privats o polítics que hipoteca una part dels recursos públics penseu que aquesta part es resta de sanitat i educació. I, per tant, ens afecta a tots ja que tots passem per l'escola i tots passem pels hospitals, a no ser que siguem divinitats, nasquem ensenyats i siguem immortals. Pel que estan posant en risc dos dels pilars fonamentals de la nostra existència. Estant posant en risc l'educació dels teus fills, nebots, cosins, germans, i estan posant en risc la teva salut, la dels teus pares, avis, tiets, cosins, germans, amics, companys de feina. Pensa-hi ja que estant jugant amb el teu futur. Amb el nostre futur. Els hem de deixar fer? Així que quan estiguis a un hospital amb una urgència, i no t'atenguin fins al cap de 7 hores, quan t'assignin una prova al cap de 3 anys de demanar-la, quan les classes del teu fill estiguin fredes, a rebossar de nens o amb mobiliari desgastat... Siusplau no t'enfadis amb la persona que està provant d'educar als teus fills o de salvar la teva vida. Enfadat amb tots els que van aprovar el Carril Bus-Vao, amb tots els que fan aeroports i altres infraestructures innecessàries, i pensa si pots fer algo per canviar aquesta dinàmica.