Sovint ens costa d'entendre que ser lliures no és fàcil. Ens han educat perquè depenguem de les coses i, sobretot, d'allò que és fàcil i ràpid. Les societats del món 'occidental' estem pendents de tot allò que és ràpid, caduc i ens aporta un gaudi imminent. Ja sigui el menjar, les relacions d'amor, internet, etc. Ens rebolquem en tòpics realment malaltissos. Per exemple, en el cas de l'amor massa gent creu en les relacions malatísses, en el concepte de mitja taronja, el concepte que l'altra persona ens completa, el fet de la unificació de dos persones en una sola dins la parella...
El gaudi immediat, la dependència a la seguretat, l'establishment en una zona de confort inamovible ens fa ser senzills, previsibles, controlables i manipulables. Però lluitar, treballar, esforçar-se per mantenir la independència emocional dins d'un món de dependents patològics és un camí de traves, difícil i sovint ingrat, però a al llarg assegura un criteri, una felicitat, una solvència personal inqüestionable.
Les relacions de parella sovint tendeixen a definir-nos, i és per això que entendre les relacions de dependència que creem entre les persones es traslladen també a situacions i objectes. Relacions que ens amputen la llibertat, ens limiten la capacitat de decisió i que a la llarga ens converteixen en esclaus de la nostra pròpia por. I aquestes relacions són un preludi de com ens comportem a nivell individual i col·lectiu. Així que si som capaços de ser íntegres individualment potser col·lectivament -com a societat- podrem ser més lliures. Seguem cadenes!
