'Alea iacta est'

Juli Cèsar va pronunciar aquestes paraules al creuar el riu Rubicó tot dirigint el seu exèrcit cap a la ciutat de Roma. El Senat Romà havia prohibit que cap exèrcit s'apropés a la ciutat i el Rubicó n'era la frontera. Aquesta llei tenia com a objectiu salvaguardar la ciutat de possibles cops d'Estat. Però Roma va anomenar Pompeu -l'enemic de Juli Cèsar- Cònsul de Roma i aquest havia ordenat a Cèsar abandonar el comandament del seu exèrcit. Un exèrcit que el mateix Cèsar havia usat per conquerir la Gàl·lia i que li era completament fidel. Després d'anys de campanya tornaven triomfants a Roma. I per què recordo aquesta anècdota que els escriptors clàssics han immortalitzat en un munt de cròniques? Potser perquè així és com veig la decisió que ha pres Artur Mas, President de Catalunya.

Ahir es van convocar les properes eleccions al Parlament de Catalunya per al 25 de novembre de 2012. Un data important ja que aquestes eleccions no venen propiciades per una manca de majoria al govern o una incapacitat per prendre decisions sinó per una voluntat. El President Artur Mas ha recollit el testimoni dels 2 milions de catalans que ens vam manifestar el passat 11 de setembre de 2012 pels carrers de Barcelona amb un lema independentista: catalunya nou estat d'Europa. I ha decidit convocar eleccions ja que el procés del pacte fiscal s'ha donat per acabat davant la negativa del President d'Espanya, Mariano Rajoy. Així que per iniciar l'etapa que ens dugui a l'autodeterminació Catalunya viurà unes eleccions cabdals.

Per fer-ho espero que el poble de Catalunya, en bloc, sapiguem estar a l'alçada. NO poden ser unes eleccions marcades per l'abstenció. Necessitem que per avançar en aquest procés de llibertat, tots anem a votar. Evidentment la meva ideologia em demana que tothom voti independentista, però la meva consciència em diu que el més important és que el Parlament que surti escollit el 25 de novembre no deixi dubtes a qui atorga la majoria: o a independentistes o a unionistes. És per això que ara  podem dir que ha començat una etapa històrica per Catalunya, Espanya, Europa i el món sencer. Ja que els catalans som l'exemple de com pacíficament, i amb la democràcia a l'espatlla, es pot lluitar pel que un creu, pels ideals i pels somnis. I en aquesta etapa històrica necessitem un Parlament històric conformat per una àmplia majoria de la població de Catalunya. Així que votis el que votis, no deixis d'anar a votar. Perquè portem anys reclamant exigència als nostres representants i ara no solament els partits sinó tota la societat ha de ser consecuent, ha de ser excel·lent i hem de ser tots, del primer a l'últim, un exemple de coherència, responsabilitat i valentia. Així que Alea iacta est, evidentment.

Cruïlles

Avui, és un d'aquells moments on el destí d'un poble es bifurca. Cada elecció que prenem crea línies de futur diferents. És el què es defineix com a cruïlles. Amb cada elecció, decisió determinant, ens trobem en una cruïlla que planteja realitats diferents en funció de les variables. Avui, en el mateix moment que el President de Catalunya, Artur Mas, i el President d'Espanya es reunien s'ha produït un efecte propi de la física quàntica. En el moment de la reunió Catalunya i Espanya tenien dos realitats simultànies; la primera les que les allunyava i portava a Catalunya a assolir la independència i la segona la d'un futur en comú.

Però en acabat, quan el President Mas ha explicat els detalls de la reunió al llarg de la seva compareixença de premsa a la Delegació de la Generalitat a Madrid, una de les dos realitats s'ha fet fonedissa. I precisament és la de projecte en comú entre Espanya i Catalunya. El President Rajoy ha deixat clar que no hi ha marge per a negociar el Pacte Fiscal de Catalunya. Si bé molts ja sabíem que aquesta via estava esgotada, deteriorada, malmesa i prostituïda, molts avui han vist com a l'obrir la caixa el gat és viu al costat de la peça radioactiva. I és que avui Espanya no s'ha adonat que ha tancat definitivament la porta a qualsevol entesa amb Catalunya. I és que el poble català ja no accepta menys del què creu que es mereix. Pel que el Pacte Fiscal era la única arma que podia desactivar els independentistes circumstancials o econòmics (aquells que només anhelen la independència en vistes d'una millora econòmica) que són els que aquests darrers anys han fet créixer les files del secessionisme. Diferents mitjants de comunicació anglosaxons ja advertien que si Catalunya no rebia un tracte just a nivell econòmic s'acabaria articulant encara amb més força l'independentisme. Sincerament crec que són els espanyols qui no volen tenir un futur en comú amb Catalunya, però encara no en són conscients. Però no em sap greu que sigui així, ja que sóc dels que sempre he volgut la independència per convicció i no per anar en contra del què representa Espanya, ni en contra de la seva cultura i encara menys de la seva llengua sinó per anar en favor de Catalunya. I  avui la cruïlla del futur de Catalunya s'ha bifurcat amb força i rotundament: i avancem sense cap mena de dubte cap a la llibertat plena.

Tu pots marcar la diferència: l'11 de setembre ens juguem el nostrefutur

'Ombra' entre la llum i la foscor

Tenia una làmina gran. Blanca. Completament blanca. Però volia pintar un corb. Negre. El corb és el símbol del canvi. L'ésser que pot viatjar entre la vida i la mort en moltes cultures. Missatger i esperit. I en aquest cas el lluitador infatigable per la llibertat. És per això que sense traços, sense llapis, sense cap imatge de suport sabia que del meu pinzell n'apareixieria un. Una ombra. La ombra d'aquell ésser que sobrevola el món foragitant aquells mediocres que creuen poder fer el què els doni la gana amb les nostres vides, amb el nostre planeta i amb el nostre futur. Quan veieu una ombra no us espanteu. És molt probable que un corb us dugui un canvi. I els canvis són el futur de la humanitat i del nostre planeta.

Si voleu veure aquesta obra i molt més cliqueu aquí.