Bus Vao C58 de Barcelona a la lluna, i tornar!

Ben aviat estrenaran a l'entrada de Barcelona el carril VAO BUS. La Generalitat del tripartit (PSC, ERC i ICV) mitjançant la seva empresa pública Gestió d’Infraestructuras, S.A.GISA, adjudicà el 2006 mitjançant concurs públic a la consultora INGEROP, la redacció del projecte constructiu i el 2008 -apuntin-se la dada 2 anys per redactar un projecte- l'empresa pública de la Generalitat de Catalunya, Túnels i Accessos de Barcelona SA (TABASA), adjudicà mitjançant la licitació pública a una unió temporal d'empresas (UTE) formada per OHL i COPCISA, la execució de les obres per un import de 80.188.491 euros. Unes obres que s'acaben 4 anys després i que a partir del dia 29 d'octubre permetran circular oficialment per l'esmentada via.

Ara bé, una infraestructura pública mai havia tingut tants condicionants d'ús. Ens ho mirem amb detall? Només estarà oberta de dilluns a divendres entre les 06.30 i les 13.00 hores d'entrada a la ciutat i entre les 16.00 i les 22.00 hores, de sortida d'aquesta. L'infraestructura és de 6,8 Km i uneix Ripollet amb Barcelona per l'avinguda Meridiana. I permetrà el pas de motos, autobusos, taxis, turismes amb més de 3 ocupants, vehicles per a persones amb mobilitat reduïda i vehicles ecològics de baixa emissió. Els caps de setmana el seu accès quedarà tancat -a no ser que la circulació es compliqui per situacions excepcionals i se'n requereixi el seu ús- i compta amb una calçada addicional perquè els Mososs d'Esquadra multin els vehicles no autoritzats a circular-hi.

Pel que fent comptes ràpidament, la infraestructura ens - a tots els contribuents- ha costat 80 milions d'euros. El seu cost de manteniment és el mateix se'n faci ús o no. Obliga a destinar-hi dotacions de Mosssos d'Esquadra addicionals per controlar el pas dels vehicles. Un pas de vehicles que només s'usarà 12 hores i 30 minuts al dia 5 cops per setmana. Pel que amb uns càlculs d'hora tenim que només s'usarà un 37% de les hores totals d'un any sencer. I per acabar-ho reblar, no serveix per si agafes altres accessos com Ronda Litoral o Ronda de Dalt, només pots anar a Barcelona per l'entrada d'avinguda Meridiana o sortir-ne per aquesta mateixa via.

Així que en definitiva, pagarem el manteniment anual del paviment, control d'infraestructures, enllumenat, neteja de forma permanent tot l'any. La ciutadania també pagarem el fet d'haver de destinar unitats de Mossos d'esquadra que vigilin que els conductors que hi circulen - a les hores convingudes, no ho oblidem- compleixen els requisits mentre la C58 continuarà col·lapsada perquè molta de la gent - i aquí introdueixo una dada completament subjectiva- entra a la ciutat més per la Ronda Litoral i la de Dalt que l'accés d'avinguda Meridiana. Pel que vull felicitar públicament a qui va projectar aquesta idea i a tots els que han tingut responsabilitat directa o indirecta en crear una infraestructura on la inversió del seu cost i manteniment és geomètricament superior als seus beneficis d'ús. Amb gestors de diner públic tant incompentents certament no tenim límits. Arribarem ben lluny, i qui sap si, amb el temps, assolirem la construcció d'alguna infraestructura que uneixi la lluna amb Barcelona, això si, segurament serà només per a pilots de patinet, que circulin amb acompanyant, de dilluns a divendres de 6 a 12 hores.

'The Warriors': l'èpica de tornar a casa.

Què som capaços de fer per defensar el nostre territori? I què som capaços de suportar per arribar a casa? aquesta odissea urbana filmada estrenada el 1979 ens mostra com una tribu urbana, The Warriors, ha de tornar a Coney Island -el seu territori- travessant zones hostils infestades de bandes rivals. Aquesta adaptació a la pantalla gran d'un llibre homònim de 1965 ens mostra una aventura trepidant enmig d'una decadència brutal i una banda sonora pròpia d'aquells anys. The Warriors, ofereix un viatge pel passat però també pels instints de sacrifici, fidelitat, companyonia i orgull de la vida de carrer. Les lluites, molt poc èpiques comparades amb els que el cinema modern ens ven artificialment, ens mostren com la banda no renuncia al seu codi de dignitat ni tampoc als seus suburbis; així s'enfronten als nazis Turnbulls AC's o els mítics Baseball Furies, de cares pintades.

Lluny queda el temps de lluitar pels carrers, o de reclamar parets i faroles dins dels límit territorials. Les bandes urbanes han estat més aviat una anècdota al nostre país. Si bé la lluita pel carrer ha quedat en mans de pocs grups que han reclamat espais a base de senyals pintades a les parets. Senyals que encara perduren i que són més profundes del què pensem. Els graffitis són quelcom molt complex. Art, signes de comunicació i reivindicació, i sovint han passat desapercebuts per una societat que viu el carrer com una via de comunicació entre el seu espai de treball i l'espai familiar, de lleure o el què sigui, i a qui els importa poc quatre gargots que per ells no signifiquen res. Però no signifiquen res perquè no els saben llegir. Al final, tots marquem el nostre territori, els nostres límits i no ho neguem, és antropològic. la diferència és com els mantenim? Mentre als anys 70 i 80 generacions senceres de persones reivindicaven el carrer de diferents formes, ara al segle XXI el carrer és un lloc on ignorar problemes, gent i ideologies. Però tard o d'hora tot el què hi ha al carrer torna al seu territori i, per fer-ho sovint s'obre camí a cops de puny. No us perdeu la l'oportunitat de gaudir d'aquest film de culte i veureu que al carrer hi ha molt més del què sovint veiem... o volem veure.

Un Mar de Fades, un mar de sensacions

Quan pinto mai sé a on vaig. Sé que sento i on estic. Expresso el què vull sense limitacions ni condicionants. És per això que aquesta obra d'acrílics amb relleu em recorda a aquella sensació fresca i exultant dels remolins que sorgeixen de les onades del mar. I sempre hi ha una fada entortolligada a un bocí de realitat, aconseguint d'amarar amb màgia fins i tot allò més quotidià.

Si vols veure aquesta o més obres fes clic aquí.

Macià, família i desconeguts: un poble unit al cementiri

La mort és quelcom misteriós que forma part de la vida per molt que la nostra societat s'entesti en fer-ne un tema tabú. I cada vegada que ens separem d'una persona estimada ens és difícil. La mort fa el seu paper i és molt complicat assumir-lo. Potser perquè els humans volem acaparar allò que necessitem, ens agrada i gaudim. I amb les persones no en fem cap excepció: ens agradaria acaparar aquells que estimem sempre, i tenir-los ben a prop i a raser. A raser fins i tot de la mort.

Així que l'altre dia la vida em va portar a acomiadar a una persona estimada. I després de viure aquests moments punyents amb la família, vaig decidir passejar pel cementiri de Montjuïc. Quina pau i tranquil·litat. I quantes històries, desitjos, anhels, llàgrimes i emocions amaren aquell lloc. Lentament vaig deambular pensant en els milers (milions') de persones que allí reposen . Avisant els seus esperits que Catalunya és a punt de canviar. I tot pensant en com es devien posicionar ells.Quina vida devien haver dut. I políticament què havien defensat? O preguntant-me si tant sols els interessava tot plegat. Però la terra on han viscut i/o on han mort, i on les seves despulles reposen viu grans canvis. I per això vaig caminar i caminar, tot enviant els meus pensaments al què fos que encara rondes per aquells indrets. Acariciant nínxols, acaronant àngels de pedra, llegint recordatoris a les làpides, recollint flors marcides i tornant-les als seus gerros i sobretot projectant arreu del cementiri que la llibertat és a tocar. I així vaig fer, fins a arribar a la tomba de Macià.

Macià que gràcies a la seva valentia va ser jutjat a París i va fer famós el cas català arreu del món, estarà content -allà on sigui- del què succeïx a Catalunya? 'L'avi' té confiança amb el què vivim i amb els que ens governen? Estarà content de tot el què hem avançat? I els seus congèneres, què deuen pensar? Allà on reposen les seves despulles no vaig sentir cap més senyal que no fos el silenci pesant i dur d'un cementiri ple de retalls d'esperits que han format part en algun moment de la nostra trajectòria com a persones i com a poble. Però finalment vaig notar l'alè d'una brisa i ho vaig veure clar. Tots hem perdut éssers estimats. I entre tots hem forjat el dia a dia d'aquesta terra.Catalunya està regada amb generacions de despulles, llàgrimes, sang, suor, anhels i emocions, esperances, reivindicacions, manies i particularitats, i això és el què ens ha fet arribar fins aquí.

Així que m'acomiado de Macià, i de tots els que l'envolten. Lentament m'acomiado del nínxol familiar recent tancat. Recordo a amics i coneguts allí enterrats. I penso amb els milions de desconeguts. Independentistes o no, d'esquerres o de dretes, parlessin català o castellà, però que les són persones que han fet d'aquesta terra el què és i el què hem heretat. I pel que lluitarem perquè heretin les futures generacions. Això si, aquesta vegada potser deixarem a les futures generacions una terra amb una mica més de llibertat i justícia. Així que a tots els que heu viscut a Catalunya, a tots els que m'heu precedit, gràcies de tot cor.