dimarts, 19 de maig de 2015

Eleccions municipals 2015

Aquest proper diumenge se celebraran unes eleccions municipals marcades per dos moments cabdals. Per una banda el moviment independentista que busca en aquesta convocatòria un recolzament del procés per la via municipal amb la interpel·lació de la ciutadania per tal de dotar al territori d'estructures municipals afins als objectius del procés sobiranista. Per l'altre, tenim aquell grup que juga el paper de crisi econòmica en un sentit o altre per defensar posicions de reactiu de la mobilització ciutadana. 

Les estructures simples creuen que no es pot treballar de forma multinivell. Ens fan creure que optar pel sobiranisme és una manera de no tenir cura amb els afectats per la crisi econòmica, i aquells col·lectius en risc d'exclusió social. Una gran fal·làcia que els partits nacionalistes espanyols han usat per desacreditar el procés sobiranista i atiar a la reacció populista. Així, també ho han aprofitat aquells partits autoproclamats no nacionalistes que de facto continuen defensant les posicions nacionalistes espanyols com PODEMOS i C's.

És inconcebible que en una societat com la nostra on usem la tecnologia de forma multinivell a qualsevol moment i lloc hi hagi encara algunes persones que diguin que les coses són blanques o negres. Per defensar una política social integradora, una política de benestar i qualitat de vida enriquidora, una sanitat i ensenyament públic a l'abast de tothom cal al mateix temps reclamar i lluitar per dotar Catalunya de les estructures d'Estat necessàries per vestir el procés constituent cap a la llibertat. 

Sigui quina sigui la vostra opció hi ha una cosa ben certa: Catalunya amb unes estructures d'Estat pròpies podrà crear i gestionar millors polítiques socials que una Catalunya sense poder de decisió.

diumenge, 12 d’abril de 2015

Tempus fugit

Per desgràcia fa massa dies que no trobo el temps per fer tot allò que vull fer així com tot allò que crec que haig de fer. A mesura que el Dr. Corb vola, el meu alter ego, el real e stroba que no pot asusmir tants compromissos, continuar creat art, accions reivindicative si col·laborant amb diferents activitats per la llibertat. Per això, em veig obligat al mateix temps que us dóno les gràcies pel suport, el seguiment i la companyia a abandonar certs canals almenys de forma temporal per poder fer front a tots els compromisos artrístics i reivindicatius que tinc.  Tenim nomé suna vida i no podem abandonar-la fins almenys haver intentat fer tot allò que creiem que cal fer per les nostres ideees i per les nostres convicions. El rellotge corre!

dimarts, 20 de gener de 2015

Ciutat Morta: una reflexió necessària sobre tots nosaltres.

Des del passat dissabte que les converses tan digitals com presencials acaben en un tema comú: Ciutat Morta, el documental (menys 5 minuts omesos per odre judicial) emès pel Canal 33. He deixat passar uns dies prudencials per poder escriure amb certa objectivitat sobre aquest tema que crec que convida a fer una reflexió i autocrítica a diferents instàncies. 

Primer de tot, cal constatar que després de l'emissió molts han jugat a bons i dolents. Les acusacions i critiques han estat diverses, disperses i, molt polititzades. El què em fa gràcia va ser l'espectacular corporativisme amb els mitjans i certs periodistes que especialment a twitter es van vantar de l'èxit aconseguit per aquesta professió amb aquest documental. Realment un exabrupte, primer perquè tots els mitjans de comunicació i periodistes tan de Catalunya com a Espanya van ometre la  notícies dels policies corruptes i la seva relació amb el cas 4F. I, en segon lloc, tots, en el seu moment van decidir creure's la versió oficial emesa i reproduïda arreu. Pel que siusplau, el cas 4F ha posat d'evidència la falta d'objectivitat dels mitjans pel que el periodisme no s'hauria de felicitar sinó plànyer per haver estat còmplice d'aquesta falta de criteri i, fins i tot, professionalitat. Com per exemple la mateixa Pilar Rahola qui el 2008 va escriure aquest article en contra l'actitud dels familiars dels encausats.

I si revisem l'hemeroteca senyors?

El País i 2; La Vanguardia i 2; TV3 i 3/24; La Información; Racó Català; La Xarxa; ABC; El Mundo; El Periódico;

Contràriament em fa por que la majoria de gent hagi optat per buscar culpabilitats arreu sense adonar-se que aquests estigmes, aquests prejudicis i aquesta actitud que va determinar que els acusats del 4F fòssin inculpats pressuntament de forma injusta i, a més, sembla ser torturats, l'ha compartit tota la societat amb la seva capacitat d'encasellar a certs col·lectius. I aquesta autocrítica queda pendent per fer per part de tots els que conformem aquesta societat. Ja que pel que fa a ètica i tolerància tenim un suspens ben evident. Així recomanaria a molts, abans de parlar de fluir en les Poeta Difunta ja que tenim la sort -dramàtica però al mateix temps atemporal- que les seves paraules encara són a la xarxa. Llegir les seves paraules és cabdal per entendre el què ella va viure i com ho va viure.

Finalment, em sembla lamentable tenir a en Joan Clos a les Nacions Unides, no puc dir que cregui que ell és l'únic responsable però sí que crec que els currículums serveixen per alguna cosa. Si va demostrar ser un gestor pèssim d'aquesta crisi no hauria d'estar en un lloc com una organització mundial amb suposats objectius solidaris i de treball humanitari i global. El mateix per a la resta de responsables, aquells d'ICV que estaven a l'Ajuntament de Barcelona i van decidir tancar la boca, aquells com en Carles Martí actual sendaor del PSC que va aparèixer vehement als mitjans amb subterfugis per no afrontar una mala gestió (que és dediqui a la política és de molt mal gust fins i tot agafant el sentit etimològic de la paraula), que els dos guàrdies urbans estiguin prejubilats i el sindicat dels Mossos d'Esquadra faci declaracions lamentables com les de la nit del documental és insultant per un estat de dret (ja que resta credibilitat a un cos que ostenta l'autoritat).

També em preocupa les preguntes que es desprenen de tot plegat. Per què no es va identificar a la gent que hi havia dins de l'edifici? Per què no es van demanar reforços per desallotjar i precintar aquell edifici? Qui hi havia en aquell edifici, és cert que alguns eren fills de certes persones rellevants de la ciutat tal i com apunten certes hipòtesis? Per què es va actuar a peu de carrer només? Per què van poder detenir i identificar dues persones en un hospital al·legant un pentinat? Quina és la línia que permet a uns agents arrestar a unes persones usant una imatge estètica? Per què els serveis sanitaris que van atendre les lesions que havien patit els detinguts no van actuar? Per què la Guàrdia Urbana va deixar en llibertat al promotor de la festa tal com reflexa l'hemeroteca de La Vanguardia?Per què els mitjans no van parlar de la relació entre el cas 4F i el cas dels policies condemnats per falsos testimonis i tortures? Per què la ciutadania ara que ha reaccionat amb el documental no és capaç d'exigir certes actuacions com l'expulsió de Joan Clos de la ONU, de Carles Martí de Senador i de la revocació de les prejubilacions? Per què la sentència és tant poc objectiva? Per què la nostra indignació dura tant poc que tots, fins i tot jo, després de clamar al cel acabarem diluint-nos en el nostre dia a dia fins a tornar a ser ovelles fàcils d'encarrilar? I, on són els testimonis que van veure aquell dia qui, com i quan llançava un test? On és aquesta persona que pot viure tranquil·lament sense plantejar-se dir la veritat? On acaben els límits de la nostra responsabilitat? I tantes altres preguntes...

No sóc millor que ningú. Sóc còmplice d'haver estat immers en aquest procés social on deixem fer a la versió oficial sense plantejar-nos res més. Sóc còmplice d'haver pensat en algun moment usant aquests mecanismes d'encasellament social, de prejudicis i de prepotència visceral.  I per això, penso que val la pena escoltar amb certa autocrítica els ecos de la poeta morta, de la nostra ciutat que entre tots hem violat i hem apallissat i de les nostres consciències avia'm si tenen espai per fer quelcom més que assentir i dir que sí sense pensar. I, de pas, reflexionar sobre la capacitat del poder de censurar aquests 5 minuts:


Recursos: Sentència judicial en PDF.

dimecres, 26 de novembre de 2014

Ritual de pas, llista pel poble i electoralisme.


Foto de

Els rituals de pas s'utilitzen a totes les cultures per segmentar les comunitats. Un examen, uns requisits curriculars, unes habilitats requerides, etc són diferents exemples dels rituals de pas. Ara, Catalunya es troba davant d'un ritual de pas que l'actual President del País, Artur Mas, ha posat com a mitjà de servei a la llibertat. 

La proposta de  llista en favor del sí a la independència contempla que estigui formada pels partits que hi vulguin prendre part i representants de la societat civil que combreguin amb aquesta idea de llibertat. El ritual de pas per formar part d'aquesta llista ha estat molt encertat:  'La gent proposada pels partits per a aquesta llista es presentaria una sola vegada i no repetiria a les següents eleccions, com un acte de servei al país.'

Amb aquest ritual veurem la capacitat de generositat dels partits que cada dia s'omplen la boca i de pas els diaris de declaracions en favor dels drets de Catalunya, de la injustícies que el país pateix i de tantes qualitats que s'autoinculquen com a salvadors de la pàtria. Perquè s'ha acabat el moment de `parlar, de proclamar i de marcar paquet. Ara toca fer un pas endavant, traspassar aquest ritual i demostrar qui està realment a favor del país i qui anteposa o no els seus interessos electorals. El President Mas ha estat molt llest ja que conscient del seu tram final dins de la política catalana ha posat una arma de doble tall a disposició dels partits polítics, fins i tot el seu.  I, amb aquesta maniobra, obliga a la resta de polítics a posicionar-se. I qui no passi el ritual de pas, segurament, pagarà un alt preu electoral. Perquè, com explicaran al poble que no volen formar part de la llista del poble i per el poble?