Anàlisi debat electoral. Els candidats: Oriol Junqueras i Artur Mas

El debat va tenir dos clars guanyador que exemplifiquen com pot quedar organitzat el Parlament un cop celebrades les eleccions del proper 25 de novembre. Oriol Junqueras i Artur Mas van ser els menys avesats a entrar en picabaralles. Van defugir el cos a cos, però van saber treure profit de dos o tres confrontacions. Un fet que els va fer erigir-se com els principals vencedors del debat. Sobretot perquè la resta de candidats van acatar aquests rols. Tant és així que Sanchez Camacho s'adreçava a Mas com a President, i la majoria refusaven immiscuir-se en el camí de Jonqueras.

Oriol Junqueras (ERC): la seva presència contrastava amb la d'inici de la seva presidència d'ERC, el seu aspecte estava curosament estudiat si bé -com sempre dic- a ERC encara hi falta molt de 'glmaour' i, especialment, saber vestir. Un nus windsor sense cap arruga al cos de la corbata (portava una arruga feta exprés a la corbata amb un nus constrenyit, símbol irrefutable de manca de no saber fer nusos) l'hagués ajudat. El vestit li anava especialment just i cada vegada que gesticulava Oriol es notava limitat un fet que va transmetre però que lluny de ser un defecte va denotar un contrapés amb el seu discurs. La contundència dels seus continguts, el to pedagògic de càtedra d'universitat i la limitació del vestit va crear l'efecte que no estava posant tota la carn a la graella i que en qualsevol moment podia treure molta més munició. Un fet que va fer anar amb molta prudència als seus adversaris. Fins i tot en Rivera, que tallava constantment en Junqueras va sortir escaldat per aquest posat. Al final sense entrar al cos a cos, en Junqueras demanant calma i reivindicant pacíficament el seu torn va deixar que Rivera, quedés com un mal educat. I, com si es tractés, d'un patí d'escola en Junqueras no va deixar que els seves paraules caiguessin en sac buit. Cada vegada que parlava 'sassegurava de no cridar, de no caure en incoherències ni dubitacions de discurs. I, especialment interessant, si hi havia guirigall ell no parlava. Es va assegurar que els espectadors poguessin escoltar el què ell deia. La seva tàctica va funcionar. Al final va saber sintetitzar els seus arguments. Amb poques intervencions va posar en evidència el joc de la por del PP i C's i a més no es va estar d'evitar el cos a cos amb Artur Mas. Però va ser contundent, no solament es va oferir com un valedor i garantia al llarg del camí d ela independència sinó com una alternativa social i ecnòmica a CiU. Va posar uns límits sense ser violent ni agressiu amb CiU una tàctica que li va donar més rèdit que a Herrera que va buscar el cos a cos en tot moment amb Artur Mas. Va deixar clar amb petites propostes de canvis de tributs, de gravació de les transaccions financeres,. a grans empreses, que ERC no solament aposta per la independència sinó per defensar la classe mitjana: des del treballador fins a les petites i mitjanes empreses de Catalunya. Va ser clar, no pot ser que les grans empreses paguin menys que les petits i mitjanes empreses o que els autònoms. Enmig del debat estrany i arítmic Junqueras va ser clar amb el seu paper i objectiu: aconseguir ser 2a força i ser el pèndul que compensa la imminent victòria de CiU.

Artur Mas (CiU): el candidat de CiU va ser pacient, estable i molt murri. va deixar que la resta de contrincants s'esbatussessin. No va buscar el cos a cos i el va anar evitant, amb paciència, gestos dòcils i apel·lant a la bona educació (fet que especialment va desquiciar a Herrera en les dues enganxades dialèctiques que van mantenir). Artur va sortir amb la tàctica molt ben apresa. Res de papers ni carpetes. Apel·lant a la majoria i comprometent-se en fer realitat la voluntat del poble. L'actual i -futur, si no canvia res- President de Catalunya va actuar amb molta professionalitat. va fer discursos planers i ràpids limitant-se a centrar tot el futur de Catalunya en la consulta i la realització de la consulta en un Parlament fort. L'equació de seguida va funcionar: ell s'erigeix com la garantia d'un Parlament fort que tiri endavant les aspiracions sobiranistes d'un poble. Ara bé, no va concretar res. Ni quan, ni com. Va jugar amb les paraules i va ser contundent quan Navarro va provar d'enxampar-lo dient que Mas defensava un referèndum il·legal. Rivera va fer l'únic amago d'enfrontar-se a Mas però van sortir tots escaldats. Mas preguntava 'què vaig dir jo, exactament?' i ell mateix es contestava 'farem el referèndum sí o sí' i això no implica que sigui il·legal. Recordant el fil de tots els seus discursos era imbatible i no tenia ningú que li rebatés. Bé econòmicament Herrera va intentar retreure-li la gestió, Mas replicar amb la carta del Tripartit i va recordar en veu alta i de memòria el deute acumulat que el 2010 tenia la Generalitat com a herència del govern d'esquerres. Herrera va perdre pistonada. Però Mas va retreure aquesta herència al PSC, però si no recordo malament no ho va fer a ERC. ERC i CiU semblava que ballessin a una dansa estratègica: Jonqueras no va retreure la gestió a Mas sinó que parlà en positiu de com millorar la gestió de la crisi. Mas no va retreure a ERC el paper del tripartit si bé implícitament cada vegada que sonava aquesta paraula tots sabien -els espectadors també- que ERC hi estava inclosa, evidentment. Un Mas estratègic i fins i tot absent en certs moments va deixar que els altres caiguessin en l'error del nerviosisme, la baralla i la mala educació. I només va deixar clara un cosa: Espanya limita a Catalunya i ell és qui possibilita i garanteix una consulta. Ni gestió política, ni estratègies, ni posicionament financer, res. El messies és nat i la resta de candidats no el van poder despentinar. Tot i que la complicitat personal i política amb Junquereas va demostrar que potser comparteixen secret per no despentinar-se.