Macià, família i desconeguts: un poble unit al cementiri

La mort és quelcom misteriós que forma part de la vida per molt que la nostra societat s'entesti en fer-ne un tema tabú. I cada vegada que ens separem d'una persona estimada ens és difícil. La mort fa el seu paper i és molt complicat assumir-lo. Potser perquè els humans volem acaparar allò que necessitem, ens agrada i gaudim. I amb les persones no en fem cap excepció: ens agradaria acaparar aquells que estimem sempre, i tenir-los ben a prop i a raser. A raser fins i tot de la mort.

Així que l'altre dia la vida em va portar a acomiadar a una persona estimada. I després de viure aquests moments punyents amb la família, vaig decidir passejar pel cementiri de Montjuïc. Quina pau i tranquil·litat. I quantes històries, desitjos, anhels, llàgrimes i emocions amaren aquell lloc. Lentament vaig deambular pensant en els milers (milions') de persones que allí reposen . Avisant els seus esperits que Catalunya és a punt de canviar. I tot pensant en com es devien posicionar ells.Quina vida devien haver dut. I políticament què havien defensat? O preguntant-me si tant sols els interessava tot plegat. Però la terra on han viscut i/o on han mort, i on les seves despulles reposen viu grans canvis. I per això vaig caminar i caminar, tot enviant els meus pensaments al què fos que encara rondes per aquells indrets. Acariciant nínxols, acaronant àngels de pedra, llegint recordatoris a les làpides, recollint flors marcides i tornant-les als seus gerros i sobretot projectant arreu del cementiri que la llibertat és a tocar. I així vaig fer, fins a arribar a la tomba de Macià.

Macià que gràcies a la seva valentia va ser jutjat a París i va fer famós el cas català arreu del món, estarà content -allà on sigui- del què succeïx a Catalunya? 'L'avi' té confiança amb el què vivim i amb els que ens governen? Estarà content de tot el què hem avançat? I els seus congèneres, què deuen pensar? Allà on reposen les seves despulles no vaig sentir cap més senyal que no fos el silenci pesant i dur d'un cementiri ple de retalls d'esperits que han format part en algun moment de la nostra trajectòria com a persones i com a poble. Però finalment vaig notar l'alè d'una brisa i ho vaig veure clar. Tots hem perdut éssers estimats. I entre tots hem forjat el dia a dia d'aquesta terra.Catalunya està regada amb generacions de despulles, llàgrimes, sang, suor, anhels i emocions, esperances, reivindicacions, manies i particularitats, i això és el què ens ha fet arribar fins aquí.

Així que m'acomiado de Macià, i de tots els que l'envolten. Lentament m'acomiado del nínxol familiar recent tancat. Recordo a amics i coneguts allí enterrats. I penso amb els milions de desconeguts. Independentistes o no, d'esquerres o de dretes, parlessin català o castellà, però que les són persones que han fet d'aquesta terra el què és i el què hem heretat. I pel que lluitarem perquè heretin les futures generacions. Això si, aquesta vegada potser deixarem a les futures generacions una terra amb una mica més de llibertat i justícia. Així que a tots els que heu viscut a Catalunya, a tots els que m'heu precedit, gràcies de tot cor.